No seria bo que l'home estigués sol. Li faré qui l'ajudi i l'acompanyi». Són paraules posades en boca de Déu en el relat de la creació del llibre del Gènesi. Els animals de la creació no eren capaços de fer companyia a l'home i d'ajudar-lo; la dona havia de ser carn de la seva carn. I conclou el relat: «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i, des d'aquell moment, ells dos formen una sola família». Aquest relat, que no respon al que avui entenem per història, però que té l'encant mític de la reflexió d'un poble que vol donar valor i significat als principis que regeixen la seva vida, és la primera lectura que escoltem a la litúrgia d'avui.
Els fariseus, per provar Jesús, li plantegen una qüestió juridicomoral: si el marit es pot divorciar de la seva esposa. I fixem-nos que qui es podia divorciar era l'home, no a l'inrevés. Els fariseus invoquen la llei i l'autoritat de Moisès. Jesús es guia pel pla creador de Déu: l'amor mutu en la unitat d'home i dona iguals: allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar.
La resposta és contundent. Jesús, seguint la tradició d'Israel, defensa sempre el feble i l'indefens: la dona i els fills. Aquesta contundència ha portat l'Església a fer bandera de la indissolubilitat del matrimoni molt més que per altres plantejaments morals en què ha pogut ser més transigent.
Però els cristians no ens podem mirar la família i el matrimoni amb visió legalista i jurídica. El matrimoni és una qüestió d'amor, un amor que per ser fructífer demana fidelitat i compromís. Des de dins hem de defensar el valor de la família com a marc de la transmissió de la vida, l'educació, els valors i la fe. No podem entrar en una banalització dels valors, però defensar els propis principis no és el mateix que imposar o condemnar. I menys encara en una societat laica i plural. El judici final de les persones no correspon a l'home, i ni tan sols a l'Església.
Hem de viure en la nostra societat plural amb les idees ben clares i el més absolut respecte als altres.
