L'alcalde de Torrox, situat a l'ull de l'huracà per valorar que el municipi sigui molt conegut en una entrevista motivada per un assassinat masclista, ens recorda que de la frase «som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules» no se'n recorda ningú. Tot el contrari. L'espai comunicatiu és ple d'amos de les paraules. No hi ha, però, esclaus del silenci. Hi havia un grup de música que es deia Héroes del Silencio. Avui ni els herois del silenci es menjarien un torrat. Qui vol ser un heroi del silenci quan vivim segon a segon infinites curses per fer-se veure i escoltar? Tenim càrrecs polítics de primer nivell que volen batre el rècord de dir-la més grossa i en diuen tantes que contribueixen a fer que els mots perdin el seu significat. Ja fa temps que veig molt desgastades les paraules. Dius d-e-m-o-c-r-à-c-i-a i sembla que les lletres de ferro que la componen estiguin totes rovellades, quan les pronuncies emergeixen plenes d'algues, mol·luscos i crustacis després d'haver estat exposades a un mar erosionador de contextos gens democràtics. I la cort és tan nombrosa que les seves piulades tapen el sol i ho deixen tot en penombra. Llavors un alcalde ho aprofita per recordar que la seva població també té coses bones i és de bon visitar pels seus molts atractius. Cosa que és tan certa com que el millor consell segueix sent no obrir la boca si no pots millorar el silenci.
