Periodista de ràdio, televisió i premsa escrita, va ser cap de gabinet del conseller Andreu Mas-Colell. Des del gener del 2016 és directora del diari Ara, fet que la converteix en la segona dona directora de diari a Barcelona, després de María Luz Morales, que va dirigir mig any La Vanguardia, a començament de la guerra civil. Entrevistada al Casino per la periodista Joana Tubau, dins del cicle Pessics de Vida, explica que va començar a dirigir l'Ara després de la renúncia per malaltia de Carles Capdevila, que tenia una mirada bastant femenina i parlava de les coses més normals del món: li agradava escriure de salut o ensenyament, però no sobre política. Vera, més que de dones i homes, prefereix parlar de persones responsables i amb valors. Està en una redacció molt jove que li dona molta energia, que ha canviat molts costums en positiu. Compara la situació en l'època de la seva mare, que no podia obrir ni un compte corrent ni tenir passaport, ni podia estudiar ni tenir una vespa. «Als 18 anys em vaig comprar una moto. El salt respecte a la meva filla també és gran». Es considera feminista: les dones no han de demanar permís per fer les coses, tot i haver estat educades erròniament. Els mitjans de comunicació tenen molta responsabilitat en el canvi d'aquesta mirada. A la redacció, ha observat que, pel fet de ser dona, d'una manera silenciosa, canvia la percepció d'algunes coses. Però, hi ha molta feina a fer, perquè també moltes dones han de canviar el xip.
Partidària del periodisme clàssic amb l'ús dels instruments que permeten les noves tecnologies. L'entén com el fet de sortir al carrer, parlar amb la gent, escoltar i editar; molt sovint, coses que al poder establert no li agrada que surtin publicades. Així, es millora la qualitat democràtica i el control sobre els serveis públics i la política, alhora que s'obté informació per prendre millors decisions. Creu en el periodisme honest i la diferència essencial és que ara tot va molt ràpid en 24 hores d'informació. Aquesta és un producte amb diverses formes, on canvia la manera de produir-lo. En el seu cas són un mitjà multimèdia, on els redactors han de fer vídeos, peces per escrit o per a la web. Cal perdre la por per aprendre les eines dels diversos mitjans. Diferencia l'opinió personal de la informació («els fets són sagrats») i pensa que ser periodista és una manera de viure 24 hores. No creu que el paper desaparegui, però cal fer productes diferents. Pel que fa a l'Ara, en remarca la tria de temes i el dominical com a producte de luxe, amb dossiers diferenciats de la resta de diaris. És creatiu: «Quan no tens diners has de tenir gana i idees». Ideològicament, la línia editorial aposta pel pluralisme, amb debat intel·lectual, però es defineix com a diari sobiranista. Considera que els seus lectors són entusiastes i se'l senten seu. Quan hi ha coses que no els agraden els ho transmeten. En el seu cas, la informació és gratis, però la resta és un model de pagament. És una comunitat que té respecte per la llengua i la cultura catalanes a qui agraden els temes d'ensenyament, educació i recerca, i estant sensibilitzats pel medi ambient.
Darrerament, s'han viscut anys molt durs, en què diverses capçaleres han confós els interessos de la propietat o estatals (la premsa d'Estat) amb els periodístics. Crítica amb titulars com el d'El País «Los catalanes pasean su odio por Bruselas», que causen pena i tristesa. Considera que el periodisme s'ha deixat embrutir bàsicament per qüestions econòmiques. Un diari, com més autònom, més independent: «Ens calen empreses o fundacions periodístiques fortes». Els partits polítics volen mitjans afins. Pensa que la situació òptima és que els polítics no estiguin gaire contents amb els mitjans, però tampoc gaire enfadats. Reconeix pressions, justifica la no publicació d'un anunci institucional polèmic, admet que encara perden diners, explica com abús de poder la situació dels presos polítics catalans, intolerable per a les famílies. Aposta clarament perquè d'una vegada per totes es convoqui un referèndum legal, civilitzat i pactat. Va reconèixer que es va equivocar, ja que no pensava que el Govern espanyol ordenaria les càrregues violentes i molt agressives de la Policia Nacional a les escoles dels col·legis electorals l'1-O.
