La complexitat plurinacional espanyola és enrevessada, però és un joc de nens comparada amb el laberint de nacionalitats de l'imperi austríac. Les primeres dècades del conglomerat creat el 1812 van transcórrer sota l'hegemonia incontestada del nucli germànic, però quan la ventada del romanticisme va animar la consciència de les velles nacions -com a Catalunya- a l'emperador se li acumulaven les reivindicacions de reconeixement polític i autonomia. La història de sempre: comunitats nacionals reclamant autogovern i l'estat central negant-s'hi de mal humor. Eduard Taafe va ser una excepció. Com a primer ministre de la part austríaca de l'imperi va intentar desenvolupar una política de descentralització profunda amb dos objectius: pensava que només així podria sobreviure una unió tan multicolor, i que només així es forjaria una aliança ferma entre germànics i eslaus capaç d'equilibrar el creixent poder hongarès. Contra el criteri dels germànics, Taafe va estimular la cessió de poder a txecs i polonesos amb una filosofia: «la monarquia ha de mantenir les seves nacionalitats en un estat de descontent lleu i ben modulat». El seu projecte de creació d'un gran estat federal format per pobles iguals no va prosperar i el 1893 es va retirar. 25 anys justos després, la corona era derrotada a la Gran Guerra i les petites nacions, en un estat de descontent intens i mal modulat, aprofitaven el moment per fugir. L'imperi es va enfonsar.
