Montserrat Caballé

Tanmateix, l'existència d'aquesta diva no ha estat un camí ni de flors ni de violes sinó que visqué moments d'una gran duresa que haurien desmoralitzat tothom i, en canvi, a ella li serviren d'estímul per aprendre, perfeccionar-se i aconseguir el que tantes vegades havia repetit: «Treballar de pressa per viure a poc a poc».

Als 11 anys va aconseguir una beca del Conservatori de Música del Liceu i ja, per sempre més, el seu nom s'associaria a aquest temple operístic de la Rambla. Però ni així varen millorar les coses, havia de compatibilitzar els seus estudis amb una feina en una fàbrica i, fins i tot, la seva família va patir un desnonament per no poder pagar el lloguer del pis, i van passar tota una nit a la plaça de Catalunya. I, probablement, en arribar l'alba, quan el sol feia desaparèixer la foscor del vespre i parodiant Scarlett O'Hara, en el mític film El que el vent s'endugué, es diria al seu interior: «A Déu poso como a testimoni que mai més tornaré a passar gana». I ho va complir!

El divendres 14 d'agost de 1964, la Caballé es va casar amb el també cantant d'òpera Bernabé Martí, al cambril de la Mare de Déu de Montserrat. I, explicat per ella mateixa i com a prova que no hi havia cap adversitat que l'aturés, el cotxe amb què anava la núvia es va avariar a mig camí i la Caballé, vestida d'un blanc impol·lut, va fer aturar un camió que amb provisions es dirigia al monestir i, d'aquesta manera, motoritzada amb un vehicle de mercaderies, va arribar fins als peus de la Moreneta per donar el sí més important de la seva vida.

La Caballé tingué dos fills, el Bernabé i la Montserrat, amb qui va compartir escenaris. Fou una persona essencialment vital, amb una rialla sonora que esclafia de forma musical i un sentit de l'humor que sempre és el fruit de la intel·ligència, que li permetia riure's d'ella mateixa. Una vegada, i parlant de la seva voluminosa humanitat, va dir que ella era baixeta i, per tant, el que no havia crescut en alçada ho havia fet d'amplada.

Un diari dels Estats Units, després d'una actuació, va resumir exageradament la seva vàlua amb l'algoritme: «Caballé = Callas + Tebaldi», però sí que ens dona una referència eloqüent de qui era aquesta soprano, estrella irrepetible i excepcional del firmament belcantista.

I és que la Caballé era la suma de moltes qualitats i sempre en gran superlatiu. Parlava a la perfecció 7 idiomes i impregnava cadascun dels personatges que representava d'un halo especial i singular que els diferenciava de tots els altres.

Paradoxalment, els problemes amb Hisenda que es disculpen als futbolistes, en canvi, no se li perdonaren a la Caballé el 2014; i per aquesta raó va ser ignorada fins que, ara, amb la mort, ha redimit la seva «culpa». En aquests moments, els representants institucionals es desfan en elogis envers qui resultava incòmoda d'esmentar o de relacionar-s'hi; un exemple punyent de la hipocresia política que té més d'anglosaxona que de mediterrània.

Amb la mort de la Montserrat Caballé desapareix tota una generació de grans dives de l'òpera i ha caigut el teló definitiu per al nostre exponent femení més genuí en aquest gènere que va ser capaç de posar la seva veu a personatges mítics com la Lucrezia Borgia de Donizetti, la Marguerite del Faust de Gounod, la Violeta de La traviata de Verdi, la Turandot i Madama Butterfly de Puccini, la Isolda del Tristany i la Sieglinde de l'Or dels Nibelungs de Wagner i així fins a una vuitantena llarga de papers d'obres de compositors des del barroc fins a Richard Strauss.

La Montserrat Caballé tingué un cor comparable a la seva veu i, així, es va solidaritzar amb causes humanitàries com ho va demostrar en el concert que donà, al Teatre Municipal de Berga, a benefici de la Llar Santa Maria de Queralt.

L'esperit de la -potser- millor intèrpret de la Norma de Bellini s'ha desprès de la carcassa mortal i s'ha enlairat envers l'Olimp dels déus, on de segur l'haurà sortit a rebre Freddy Mercuri, amb qui ja deuen estar cantant per sempre Barcelona, amb tot un estol d'àngels i d'atletes de tots els temps.