La pregunta és quant pot durat la legislatura, quant més pot aguantar l'independentisme desconnectat de si mateix. És una qüestió dolorosa per al sobiranisme, que té (o, millor, ha tingut) en la majoria parlamentària el millor argument del relat del viatge a Ítaca. Sense una majoria en escons, la minoria en vots és més minoritària. Es va anunciar una tardor calenta, i quan tot just acabem d'entrar-hi entenem que el presagi es referia a un increment de temperatura en el si de l'independentisme. I de Vox. Des de la commemoració de l'1 d'octubre, tot han estat cops baixos a la línia de flotació. Sense poder fer cap pas enrere per no justificar els passos errants dels últims anys, l'estratègia més vàlida sembla la del «com pitjor, millor», que no augura res de bo si no és a qui la formula. Però no és una opció diàfanament constructiva. Queda avançar el calendari electoral, però els riscos són grans i evidents. El ball de bastons continu entre ERC i PDeCAT i l'autoubicació de la CUP a l'oposició, tot i no estar encara decidida a la desobediència absoluta, desmotiva qualsevol estratègia electoral. Queda, també, mantenir la legislatura a batzegades (o a trompades), i oblidar-se de legislar per se, una actitud política, d'altra banda, conreada amb entusiasme pels darrers legislatius. En qualsevol cas, la qüestió ja no és «cap on» en el futur, sinó «com» avui. I demà.
