El poeta Enric Casasses ha tingut cura d'una edició que recupera el volum més notable de la poesia de Víctor Català, Llibre blanc-Policromi-Tríptic, un llibre publicat l'any 1905, coincidint amb la seva obra mestra, la novel·la Solitud. L'escriptora escalenca Caterina Albert i Paradís, que va adoptar el pseudònim de Víctor Català arran de l'escàndol que va esclatar amb el seu monòleg teatral La infanticida, no va abandonar mai el vers, que dominava d'una manera magistral, com observem fins i tot en dedicatòries que feia per a persones que apreciava, a exemplars de les seves publicacions. I de fet podem percebre arreu de la seva narrativa una tensió lírica que amara el text.

Les dues autores que molts estaran d'acord a valorar com les novel·listes més rellevants de la literatura catalana del segle XX, Caterina Albert i Mercè Rodoreda, comparteixen aquesta dimensió poètica. Recordem Agonia de llum de Rodoreda i la correspondència que va mantenir amb Josep Carner sobre la construcció dels seus poemes. En el cas de Caterina Albert, hi reconeixem la proximitat de Joan Maragall, com a la seva glossa de Vistes al mar, on escriu: «El mar és el poeta de la creació/ i 'l poeta és el mar en l'ànima de l'home» Afegim-hi que totes dues, Rodoreda i Albert, van endinsar-se en el món de la pintura i transmetien un lligam profund amb la natura i el seu cicle. El volum ara retrobat té, com el seu títol indica, tres parts i, la primera té la singularitat d'estar ambientada al segle XVIII des d'una mirada irònica sobre la noblesa. A més del vers cisellat amb precisió i amb rimes i ritmes treballats minuciosament, un dels trets recurrents de l'obra és la predilecció pel poema llarg, on sovint Albert ens explica una història o hi fa un retrat. Un dels més brillants i convincents és L'oca blanca, on Albert escriu: «Quan ve la nit, son estrany crit/ creua, vibrant, per l'ombra bruna/ i 's veu vagar, com blanc esprit,/ sota el raig pàl·lid de la lluna».

Com assenyala amb encert Casasses, Albert no concep la poesia com una expansió sentimental: «No és mai un jo que fa confessions a l'estil romàntic, sinó el jo que mira». Com succeeix amb la seva prosa, Albert explora els territoris foscos de la condició humana i ho fa honestament, amb duresa, però sense acarnissar-s'hi. Casasses ens ho recorda: Víctor Català «escriu per amor (a la vida)». Al poema Sant Julià llegim: «No 'l vull restrènyer lo desig de viure/ amb lo sol, amb l'espai, amb les aromes». Ens pot sorprendre la insistència de Casasses a afirmar la sensualitat i la presència del desig dins dels textos d'Albert, però em sembla indiscutible: «Plenes de força, ardides, belles,/ creuen rialles i petons,/ bo i coronant-se de roselles,/ símbol sagnant de les passions».

La qualitat de l'obra d'Albert té a veure amb la seva intel·ligència privilegiada a l'hora d'interpretar l'ànima humana, però també, com diu Casasses, perquè: «Els mots i els conceptes no hi són inflats, són prenyats. Signifiquen». Ara tenim una nova oportunitat per gaudir-ne.