Potser ja n'esteu al cas. A Igualada, aquests dies, s'ha viscut una eufòria especial, almenys en amplis sectors de la ciutat. I és que la colla castellera local, els Moixiganguers, va quedar al primer lloc, empatada a punts amb els Xiquets de Reus, en la sessió de dissabte passat del Concurs de Castells de Tarragona. I això, essent prou notable, encara no ho és tot, perquè el més important és que, per primer cop en la seva història, van descarregar un 3 de 9 amb folre. És a dir, van convertir-se en una «colla de nou», una posició en el món casteller que no és pas a l'abast de tothom.

A mi, aquesta fita m'ha fet mirar endarrere, no pas per resseguir la trajectòria igualadina dels castells -les moixigangues, que en dèiem-, cosa que ara seria llarga i feixuga d'explicar, sinó per recuperar les imatges i els records de la infantesa i de la joventut, quan no teníem colla castellera pròpia i ens trobàvem ben lluny del boom increïble, extraordinari, que s'ha produït en els darrers anys. De fet, en aquells anys de mig segle enrere, Igualada presumia d'experta en aquesta matèria, però havia de llogar colles forasteres per a la festa major. Ens ho miràvem una mica de lluny, emetíem el nostre judici crític sobre l'actuació de la plaça i llegíem amb curiositat els comentaris previs i posteriors del nostre expert local, en Marcel·lí J. Valls i Torné, l'home que ho sabia tot d'aquests temes i un entusiasta incombustible. Em sembla recordar, encara, els seus adjectius encesos quan, per Sant Bartomeu, alguna colla carregava un «carro gros», és a dir, una estructura perfecta de 4 de 8 que significava la consagració a l'olimp dels castellers. ¡I pensar que avui es fan tantes construccions de «gamma extra», en una cursa embogida cel amunt que ens causa molta admiració i, alhora, una autèntica basarda!

Diria que, ni en els seus millors moments d'exaltació, el meu amic Marcel·lí no hauria pogut somniar que a Igualada hi hauria algun dia una colla de 9. Ja se sap, nosaltres, fills de la Catalunya Central, vivim terriblement lluny del mar, de la vinya penedesenca i del camp de Tar-ragona i sempre havíem trobat que el cas singular dels Minyons de Terrassa era gairebé una excentricitat difícil de ser reproduïda. Un cas tan estrafolari com això de les colles que ara pugen a Xile o a la Xina, un altre fenomen que ens sembla inexplicable.

Quan he parlat de les tradicions catalanes en alguns llibres i articles, sempre he comentat l'estranya sort que persegueix dues mostres tan nostrades i tan boniques com les sardanes i els castells. Vet aquí que la dansa nacional dels catalans, per raons que són prou conegudes, té dificultats extremes de penetració en les noves generacions, mentre que els castells, una altra tradició que semblava immobilitzada en unes poques comarques i en un estancament insalvable, han fet un salt extraordinari: en pocs anys, s'ha convertit en una afició que mou autèntiques multituds, encara que mereixi el perfecte menyspreu dels representants d'un partit com Ciudadanos, com hem vist al Parlament aquests dies. El concurs de Tar-ragona, per exemple, es viu amb una efervescència semblant a la de l'esport i centenars i centenars de joves, de tota procedència i origen, se socialitzen i aprenen a estimar aquest país gràcies a una pràctica tradicional d'una bellesa extrema que ens fa únics al món.

En fi, que avui no podia pas deixar passar per alt la proesa dels meus conciutadans i amics i felicitar-los efusivament. I tant de bo que la tradició de la «força, equilibri, valor i seny» continuï arrelant a tot arreu: fet i fet, conté uns valors i uns trets característics que, sense cap mena de dubte, n'expliquen aquest èxit merescut.