Amb aquesta expressió tan nostrada i tradicional a l'hora d'expressar l'admiració o la perplexitat davant d'una cosa o situació que tenim davant nostre, em va bé començar aquest article, després d'una setmana en què s'han fet evidents les diferències estratègiques per plantar cara a l'embat al qual sotmet Catalunya l'Estat espanyol i que ha acabat amb l'afebliment -com a mínim temporal- de la majoria independentista al Parlament. No cal donar-hi més voltes ni tampoc posar més llenya al foc. Les coses han anat així, en un país híper crític amb tot i tothom. I on la gran riquesa argumental i la complexitat social fa que hi hagi tants caps com barrets.

Soc dels que pensen -i crec que cada vegada en som més- que no hi ha res a pelar si seguim instal·lats en un ambient d'indignació davant la repressió i a l'hora nedant i guardant la roba, en espera d'un moment propici per fugir d'un estat decadent i antropòfag amb les cultures i ideologies minoritàries i constituir-ne un de propi. Si seguim jugant al gat i al ratolí, intentant moure'ns dins d'una legalitat en què, teòricament, es podria anar avançant dins d'uns paràmetres democràtics, però a la pràctica amb un poder judicial que és el guardià de les essències pàtries i que no té cap rubor per, discrecionalment, trinxar qualsevol acció que no li agradi, seguirem perdent, dramàticament, el temps.

Tot seria molt més raonable i senzill si s'acordés un referèndum vinculant en què, lliurement, tothom pogués valorar els avantatges i els inconvenients de formar part d'un o altre estat. Hi ha qui per mandra, por, interessos o un mal concepte de la identitat personal que s'oposa al canvi; val la pena, tanmateix, recordar que la República catalana no va d'identitats, sinó d'eficiència i valors vers tota la ciutadania, recuperant, això sí, la catalanitat com un marc de trobada transversal i de recuperació d'una vella cultura prou castigada. Puc entendre tots els arguments contraris a la independència si no es volen imposar per la força bruta. En cas contrari, perdren tota legitimitat. A més, penso també que, en cas de produir-se la independència, una gran part dels que votarien «no» s'acabarien sentint prou còmodes al nou estat. No compto pas que sortissin al carrer, indignats, com ha sortit el sobiranisme durant anys reclamant bàsicament el dret a decidir de manera pacífica. Ara mateix la feina els la fan les mateixes estructures estatals! I si visquéssim en una societat políticament madura s'entendria millor que res és immutable i que més endavant, i si les circumstàncies canviessin i fossin favorables, es podria revertir en qualsevol moment la situació en un marc impecablement democràtic. El que no pot ser és aquest context de supeditació sistemàtica, en què les nostres institucions nacionals són trepitjades i no es pot fer gran cosa més que la que es podria realitzar en una gran diputació provincial: administrar recursos diferits sempre que a la metròpoli li semblés bé. La resta és un pur miratge.

Sigui com sigui, i mentre restem en espera d'esdeveniments -que vindran, tard o d'hora, tant des de les institucions com, sobretot, del poble organitzat- és bo llegir el llibre/conversa que ha preparat el periodista belga Olivier Mouton amb el President Puigdemont: Carles Puigdemont. La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa, editat per la Campana. No hi ha grans revelacions de fets passats que algun dia s'hauran d'explicar amb detall, però fa un bon retrat de la situació i de la crisi que vivim, pensat sobretot per que ho entenguin els conciutadans europeus. El seu europeisme es desferma transversalment i amb força en les seves pàgines. Jo seria força escèptic amb Europa com a garant d'un nou món, on Catalunya tingués veu pròpia, però és ben clar que en formem part i d'una o altra manera hi estem vinculats i d'alguna forma és un paraigua davant d'una Espanya que ensenya constantment les dents. Seguim...