12 de octubre de 2018
12.10.2018

Què passa a Ambazònia?

12.10.2018 | 00:00

El 7 d'octubre passat es van celebrar eleccions al Camerun que els observadors internacionals han titllat de fraudulentes, sense la participació d'Ambazònia. Si l'1 d'octubre del 2017, la societat catalana amb més de dos milions de persones van intervenir en un referèndum d'autodeterminació, en què l'Estat espanyol va utilitzar la violència de policies i guàrdies civils per impedir la votació, davant l'estupefacció de la cancellera alemanya Merkel; a Ambazònia, que té la seva capital a Buea, es va declarar la independència de les dues regions del nord i sud-oest de la part més occidental del Camerun, de majoria anglòfona, amb un 20% del conjunt del territori, d'una població de 25 milions d'habitants de parla oficial francòfona, tot i que fan servir 280 idiomes. Poca gent se'n va assabentar, ja que tal com m'informa el meu nebot Ferran, que n'ha escrit un reportatge –va participar aquest estiu al Camerun en un camp de treball d'ajuda al país–, des del gener del 2017 el govern camerunès els havia tallat l'accés a internet, i pel que fa al món occidental tan sols la BBC va emetre un breu comunicat. L'independentista Sisiku Ayuk Tabe va declarar la independència de la República d'Ambazònia, amb un govern interí que exigia recuperar les fronteres del territori que les Nacions Unides reconeixien als camerunesos del sud des del 1922 fins al 1961, sota domini britànic. Milers de persones van sortir al carrer per celebrar-la, però l'estat central va reaccionar violentament i la policia va reprimir els manifestants.

El conflicte real es va iniciar a final del 2016 amb la protesta d'advocats i professors que exigien la protecció de les seves institucions professionals i el respecte als drets de les minories, que el govern de Yaoundé no va voler atendre. Es va iniciar una repressió que va provocar la diàspora que alguns observadors han qualificat de genocidi. S'ha fet evident, amb la crema de cases a Nguti, Buea i Bamenda, ja que a mesura que els helicòpters de l'exèrcit volaven pels centres urbans, els habitants abandonaven les ciutats pels segrestos massius i les massacres contra la població que fugia als boscos. Amnistia Internacional va documentar assassinats, durant «operacions de seguretat» realitzades per l'exèrcit als pobles de Dadi, Kajifu i Bodam (sud-oest) al desembre del 2017. En gairebé dos anys de conflicte, segons els seus informes, més de 2.000 persones –sovint manifestants desarmats–, han estat assassinades i 170 pobles cremats. Centenars de milers de dones han estat violades, brutalitzades i segrestades. Més de 50.000 han fugit a Nigèria, i més de 200.000 estan desplaçades internament al Camerun. Per dur a terme aquesta salvatjada, el país compta amb el beneplàcit del seu colonitzador francès de facto. I és que tal com diu l'antropòleg Gustau Nerín a Blanc bo busca pobre negre, és evident «la perversió en què les elits econòmiques europees ajuden els dictadors africans». Ho fa la França de Macron, però també la Xina, interessada en les riqueses dels països africans, a qui, a canvi, ofereix infraestructures bàsiques: és la nova colonització de l'anomenat Tercer Món. La solució del problema només passarà per posar fi a les estructures de desigualtat.

No és l'únic conflicte amb poca informació. El mateix va passar amb el genocidi programat dels rohingyas, davant la passivitat dels organismes internacionals que han de vetllar per la pau mundial. Instal·lats al nord de Birmània, són de religió musulmana. En dues setmanes l'exèrcit birmà va assassinar més de mil persones i 270.000 van ser expulsades del seu territori, davant la mirada còmplice de la dirigent efectiva del país, Daw Suu, irònicament premi Nobel de la pau. Se'n va informar molt tard, quan el genocidi i l'expulsió massiva de nous refugiats era una evidència. I és que, a banda de la globalització econòmica, que en teoria persegueix un únic ordre social, la realitat demostra amb la multi-dimensionalitat, la impossibilitat d'aquest sistema, de tal manera que cada vegada són més els grups antiglobalització. I encara que en bona part la comunicació general funciona per canals transnacionals, gràcies a les noves tecnologies, el sistema de cables, l'ús de satèl·lits, els mètodes digitals i sobretot les xarxes socials, tenen un accés desigual als continguts globals, per la intervenció d'alguns governs i les polítiques regressives que persegueixen la seva perpetuació en el poder.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit