Com a concepte, la convicció, la fe en allò que creus, és factor indispensable per créixer, per avançar. Fins i tot per moure muntanyes, com ens ha ensenyat l'Evangeli. De fet, Jesucrist és el personatge que dona validesa a l'afirmació, i en la història dels temps hi ha un munt de personatges que també han demostrat que amb conviccions ben afermades es poden aconseguir impossibles, fer caure els murs més impenetrables o canviar el curs dels esdeveniments: Ghandi, Martin Luther King, Joan XXIII, Mahoma, Santa Teresa de Jesús, Cristòfol Colom, Pere Casaldàliga, Albert Einstein, Moisès, Charles Darwin, Alexander Fleming, Mare Teresa de Calcuta, Galileo Galilei, Nicolau Copèrnic, Cleopatra, Karl Marx, Marie Curie... són noms que venen al cap sense cap ordre de preferència en una llarga llista, que podríem ampliar, per posar-los d'exemple del que es pot aconseguir amb la defensa irreductible de les conviccions personals o col·lectives.

També és cert que mantenir les conviccions no és fàcil, i molta gent hi ha deixat pèl, salut, patrimoni i la pell per entossudir-s'hi. Cal destacar, però, que fins i tot en aquests casos de represaliats per exercir d'acord amb les seves conviccions, el testimoni donat ha enfortit les víctimes i les ha convertides en guanyadores als ulls i l'estima de la resta de mortals. Em venen al cap el president Companys i d'altres que me'ls estalvio perquè algú podria considerar fora de lloc, fruit del meu biaix personal.

Tota la reflexió feta fins ara té un enfocament positiu, d'enaltiment de persones que han estat exemple de fermesa en la defensa de les seves conviccions i creences. Però a l'altre extrem també podríem trobar personatges que han destacat per posar en pràctica unes conviccions que han tingut resultats discutibles, nefastos, tràgics: Hitler, Stalin, Franco, Mussolini, Pinochet, Mao, Osama Bin Laden, George Bush, Videla, Neró, Judes... també encapçalarien el rànquing de noms representatius d'una llarga nòmina d'indesitjables que només són exemple de maldat. No cal esplaiar-se més.

Lògicament, enmig de tant personatge compromès amb les seves conviccions, també n'hi ha d'altres de menys rellevants que han aconseguit deixar petjada gràcies al seu comportament, justificat en conviccions més o menys consolidades. Si ens centrem en els entorns més immediats podem citar els qui defensen el dret a l'autodeterminació, i els que condueixen el procés nacionalista espanyol. Figures destacades: Puigdemont, Junqueras, Torrent, Riera, Colau... a una banda; i Llarena, Aznar, Rivera, Casado, Sánchez, Felip de Borbó... a l'altra banda. Les comparacions són odioses, però aquests darrers estan donant mostres d'una fermesa a prova de bombes a l'hora d'imposar les seves conviccions: no hi ha més relat dels fets que el seu, la decisió judicial és l'únic valor que compta en un resultat electoral, i el 155 és la fórmula magistral. Els sobiranistes malden per esbrinar el sexe dels àngels, si s'apunten a les conviccions fetes a mida pel genial Groucho Marx o si cal canviar l'estratègia de cedir davant les amenaces. Escoltar la gent, llegir correctament el significat de l'1 i el 3 d'octubre, i el 21-D per actuar en conseqüència, no semblen conviccions afermades a cap de les dues bandes. Poc que faran història.