En temps passats, l'expressió «plantar cara» tenia un aspecte positiu, relacionat amb la voluntat de lluitar per una causa justa. Dèiem «plantar cara» a la pobresa, a la discriminació, a la desigualtat, a les injustícies, etc. Ara, però, alguns la fan servir com a sinònim de «desobeir», encara que sigui anar contra lleis vigents, o decisions plenament democràtiques.
Ho veiem, tot sovint, per part de temes lligats al procés independentista, com és qüestionar una part de l'estat de dret, o de lleis concretes, com la que regula els símbols de l'Estat, o les relacions entre administracions, per posar exemples concrets.
Alguns alcaldes creuen coherent, i justificat, trencar el jurament fet de respectar i fer respectar els preceptes constitucionals i estatutaris, simplement perquè volen «plantar cara» a l'Estat, oblidant que l'Estat som tots, especialment els qui ostentem càrrecs institucionals.
Per això, situacions absolutament anòmales com la de treure la bandera espanyola, i després tornar-la a posar, amb una nota que diu que la posen «per decisió judicial». Home, almenys, una mica de valentia i coherència. Si es treu, es treu, i no es torna a posar, peti qui peti. En cas contrari, és simple postureig.
El mateix podem dir del retrat del rei que ha de presidir la sala de plens dels ajuntaments. Igual situació, idèntic resultat. Francament, aquests fets donen una molt mala imatge dels polítics davant la ciutadania, que veu com els seus representants es poden passar pel folre determinades lleis i, en canvi, demanen el compliment de les ordenances municipals, sense excepció ni sortides estranyes o estirabots semblants als que ells protagonitzen...
Ara mateix tenim a Berga una situació curiosa. L'alcaldessa diu plantar car a l'Estat?, quan l'Estat res té a veure amb la seva situació que resulta d'una decisió judicial, però, vaja, diu que continua exercint el càrrec. Home, el que veiem és que ni convoca plens, ni els presideix. Ni convoca juntes de govern, ni les presideix. No aprova factures, ni ordena pagaments. No representa la ciutat en cap de la vintena d'organitzacions a les quals pertany. No fa ús del seu despatx, ni ordena tasques funcionarials ni laborals. No signa decrets, ni presideix patronats ni empreses municipals... Francament, el resultat és un acatament total i absolut a la resolució judicial. No veig per enlloc cap desobediència, ni cap «plantada de cara».
Cosa semblant veiem en el govern de la Generalitat quan diu «plantar cara» a l'Estat en matèria de finançament i despesa, o quan reclama qüestions com posar escortes a Carles Puigdemont, a Waterloo, o fer convocatòries extraordinàries per augmentar la plantilla dels Mossos, o ampliar les «ambaixades» a l'exterior... a tot plegat, es diu que no es farà cas del que digui el govern central, però, tot seguit, es paren màquines i no es tira endavant cap de les iniciatives anunciades.
El mateix veiem al Parlament de Catalunya, on un dels grups parlamentaris considera inadequat fer cas a les decisions judicials, al contrari que la resta de grups, que, tot i no estar-hi d'acord, tenen clar que les resolucions judicials s'han de complir. Fa mesos que batallem per uns temes que no haurien de comportar cap altra mesura que la de donar compliment al que marquen les lleis vigents. L'estat de dret consisteix en això. A complir la llei. I si no agrada, buscar aliats per canviar-les.
I que ningú s'equivoqui. Els plens municipals poden prendre acords sobre temes de la seva competència, però mai sobre temes que pertanyen a d'altres administracions, o que entrin en confrontació amb la legislació vigent. Només faltaria que per acord de ple es poguessin imposar canvis en la legislació. Això, en un país democràtic, és impensable. I qui vulgui defensar un posicionament com aquest que torni a llegir quins són les competències pròpies d'un ajuntament i les que la legislació vigent dona als plens municipals.
