L '11. L'onze per a mi és vigília i és dijous per a tothom però no sé de què és vigília ben bé. Les festes, trobo, són per tenir coses a celebrar sí, però amb alegria. El 12 octubre és una festa que tingui alegria? No l'hi veig. No n'hi veig ni en els que la celebren, a qui veig, per dir-ho suaument, cara d'esforçats. Esforçats a celebrar-ho. Com si els hi anés la vida. Jo no hi aniria mai, a una festa amb les cares que fan alguns/molts dels que hi van. Obligats de grat. Jo, per això, i no ve d'ara sinó que ja em ve de lluny, el 12 me'l salto i passo al 13. Però com que no pots menjar-te un dia sense haver existit en ell, el 12 me'l treballo i treballo. És el que té ser autònom -que no autonomista- que pots fer el que vulguis amb les teves festes. I amb les seves. El 12 vol entrar en calçador. No és el meu peu, no hi puc fer res. Ni tampoc ho vull. No em poso dins les sabates dels altres. Però que no em trepitgin. De tantes ganes que tenen de celebrar-ho, no saben com posar-s'hi.

Els grocs. M'arriben missatges per whatsapp de com de bé ha anat el sopar groc solidari de Berga. Pels presos i pels exiliats. Ara mateix, com si de fogueres de Sant Joan es tractés, el país és ple de sopars solidaris, berenars solidaris, concerts grocs i tota mena de manifestacions festives que tenen totes, sense discusió, dos trets en comú: una, que són totes un èxit. I la segona, que en tots tothom hi va alhora. Aquest és el país, cadascú amb la seva foguera però compartint el mateix foc. Just, ja em perdonaran, el que no passa a la política. La setmana ha estat desanimadorament desconcertant per a la imatge política. Avís per a navegants: el passatge va a l'una. I la tripulació? Chi lo sa?

Manel Estiarte. Assegut en un fantàstic Chester blanc, compartit amb la periodista Mònica Terribas al mig de l'escenari del teatre Conservatori, Manel Estiarte, el millor waterpolista de tots els temps mundials, dijous a la nit es va deixa anar i ens fa un regal d'emocions, vivències, valors i confessions sobre l'esport i la vida davant dels seus. És una de les ponències de «Manresa des d'una altra mirada». Va ser tot molt íntim, tot i fer-ho davant del teatre ple amb més de 400 persones. La intimitat no entén de números, entén de batecs, de to, de sinceritat, i dijous, Estiarte, la va posar al davant. Quan de cop confessa sentir-se « decepcionat» pel discurs del rei Felip el 3 d'octubre, Estiarte es fa gran quan es demana: on són els valors de l'esportista Felip VI? El rei se'ns fa més petit encara perquè la reflexió no és ni tan sols política. És humana. On va un esportista sense valors? I Estiarte es fa immens als ulls de tots. Té raó, els valors de l'esport són els valors de la vida. Va sortir, ovacionat, per la porta gran, que és la de l'èxit. I per la petita, la de cada dia. Gràcies, Manel Estiarte.