14 de octubre de 2018
14.10.2018

Fils irrompibles

Mentre mira enlaire, amb uns ulls blaus encuriosits, m'explica que ha estat moltes vegades a Manresa però que mai l'ha passejada. Em sento, de sobte, amfitriona

13.10.2018 | 23:44

Soc a l'estació de la Renfe de Manresa esperant que arribi l'escriptora Gemma Lienas. L'he anat a buscar per acompanyar-la fins a la llibreria Parcir, on presenta el llibre El fil invisible, premi BBVA Sant Joan 2018. El tren arriba puntual. Em disculpo per presentar-m'hi sense cotxe i li aclareixo que en un quart d'hora a peu hi arribem. Ella s'hi avé amb un somriure franc i pugem les escales de la plaça de la Reforma, que percebo massa dretes com a punt d'arrencada d'una visita a la ciutat. Mentre mira enlaire, amb uns ulls blaus encuriosits, m'explica que ha estat moltes vegades a Manresa però que mai l'ha passejada. Em sento, de sobte, amfitriona.


Ens aturem a la Plana de l'Om i comenta que tenim un barri antic bonic. No li replico, però agafo aire. Em trobo amb l'obligació de dir-li que hi ha edificis i carrers degradats, que Manresa es va cremar i recremar, que es va refer a correcuita, que va perdre molt patrimoni... No goso explicar-li que trobaré a faltar la dona que cada matí s'asseia a prendre el sol a la petita tribuna de l'edifici del carrer Galceran Andreu que es va esfondrar fa pocs dies. Quan la veia m'imaginava que era feliç arrecerada en aquell balconet envidriat. Les finestres i les portes de la casa ara són tapiades. La tribuna es manté. Buida.


Creuem la plaça de Sant Domènec i deixem enrere la Buresa i can Jorba. Prosseguim Passeig amunt. Parlem del comerç, del passat tèxtil, de les botigues, de les grans cadenes comercials, de com s'assemblen totes les ciutats. Ensopeguem caminant en un parell d'ocasions una amb l'altra. Tot i que procuro compassar-me al seu ritme, és evident que no en sé prou. «S'hi ha de viure tranquil, aquí...», diu, i assenteixo perquè no li puc pas negar que té raó, i saltem de la ciutat a la maternitat amb aquella facilitat natural que només tenim les dones.


Susana Paz i Salvador Redó l'esperen a la Parcir per fer-li una entrevista. El fil que hem dibuixat des de l'estació de tren –que no sé per què imagino de color vermell– continua ara en forma de paraules dites que veurem impreses en paper diari. A l'hora prevista la periodista Aina Font Torra comença la presentació del llibre. Gemma Lienas comparteix secrets del seu procés creatiu i parla del fil invisible que uneix la protagonista, la Júlia, amb la seva besàvia. Imagino la trama de fils imperceptibles que ens uneixen, que ens emboliquen, ens enreden, ens tiben endavant o ens fan recular. Veig la meva mare, de jove, darrere d'un teler teixint tovalloles procurant que no se n'hi trenqui cap, ni un, de fil. Jo, que només sé cosir botons i fer vores d'emergència, enfilo pensaments i paraules. Les cuso, les recuso, les relligo i les apedaço procurant de no trencar el fil fins a l'última puntada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook