14 de octubre de 2018
14.10.2018

El sou d'en Todó

Quan les caixes van anar a l'aigua, quan van costar-nos molts diners dels pressupostos, hem mirat els seus directius i ens hem fixat en el que cobraven. No ho faríem si encara fossin vives i saludables

13.10.2018 | 23:44

La veu del fiscal sona a la ràdio parlant de sous de set xifres: 1,4 milions l'any 2008, 2,5 milions l'any següent, un total de dotze milions entre 2008 i 2012. És el que hauria cobrat el manresà Adolf Todó com a director de Caixa Catalunya entre el moment que va ser fitxat i el moment en què va ser cessat, en ple naufragi de la veterana institució fundada moltes dècades enrere per la Diputació de Barcelona.

El fiscal recita les xifres i al ciutadà oient de la ràdio li pugen onades d'indignació des de les entranyes cap al cervell. Per aquesta mena de sous, el mateix Todó i el qui llavors era president de La Caixa, Narcís Serra, seuen a la banqueta dels acusats. Se'ls imputa haver disparat les retribucions dels alts directius justament quan la crisi amenaçava l'entitat. I l'exvicepresident espanyol es defensa argumentant que en moments de crisi calen els millors directius, i que per aconseguir-los cal pagar els millors sous. És el mateix argument que exhibeix qualsevol president d'un club de futbol quan se li critica el cost d'un fitxatge estel·lar.

Quin és el sou de Messi? En un any ingressa més de quatre vegades el que Todó en quatre anys, i això només per la fitxa. Amb tots els altres ingressos se'n va a unes quantitats que alguns mitjans situen en els cent milions anuals. I cap afeccionat barcelonista no es queixa, perquè l'argentí li proporciona instants de felicitat absoluta. En canvi, Caixa Catalunya ha costat molts diners als contribuents, perquè va haver de ser rescatada per l'erari públic amb una despesa que no es va recuperar quan fou venuda a un grup bancari. Les quantitats que desfilen pel judici, i que remouen les entranyes de l'oient de la ràdio, es mouen en una esfera que la immensa majoria dels ciutadans considera estratosfèrica, però en què es troben també les remuneracions dels grans directius bancaris o dels principals gestors de les grans empreses. Aquests alts executius diuen als principals accionistes: faré que les teves accions augmentin de valor i que rendeixin bons dividends, però vull participar en la festa. I quan ja tenen el control, l'aprofiten per cobrar encara més i per «blindar» la indemnització per acomiadament.

Les caixes no tenien accionistes; se suposa que eren una mica de tots, i quan van anar a l'aigua, quan van costar-nos molts diners dels pressupostos, hem mirat els seus directius i ens hem fixat en el que cobraven. No ho faríem si encara fossin vives i saludables.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit