El relat que First man fa de la gran aventura del projecte Apollo i de la personalitat singular de Neil Armstrong deixa perfectament clar que els nord-americans van voler arribar els primers a la Lluna amb l'únic objectiu d'arrabassar als soviètics l'avantatge que havien agafat en la cursa espacial. Cap altre. La producció de Spielberg i Chazelle no pretén convertir el viatge de l'Apollo XI en una odissea èpica i patriòtica idealitzada, cosa que resulta molt d'agrair. Tanmateix, per tal que l'exercici desmitificador fos complet el film hauria d'haver inclòs un detall que és molt revelador de fins a quin punt la Casa Blanca (tant Kennedy com el seu revers Nixon) contemplava aquell immens esforç econòmic i tecnològic, només comparable amb una guerra, com una gran operació política i propagandística. La dada és que quan Armstrong, prenent el control manual per cor-regir amb pocs segons de combustible una desviació que els va portar lluny del lloc on tenien previst ater-rar, va aconseguit posar suaument la nau sobre la superfície, la primera indicació de Houston va ser que descansessin una estona. La raó era nítida: el primer pas a la Lluna, retransmès a escala planetària, s'havia de fer a una hora que els nord-americans estiguessin davant la televisió. Van arribar al Mar de la Tranquil·litat a les 4.18 PM hora de Washington i van posar-hi els peus a les 10.56 PM. Bona hora a les dues costes. El gran salt no havia de ser ciència; havia de ser prime time.