Quim Torra va reclamar dilluns lluitar per la independència «fins a les últimes conseqüències» durant l'homenatge a Barcelona a Lluís Companys. Torra, que no ha demostrat encara cap habilitat de govern de la cosa pública més enllà de gestionar, per delegació, el puigdemontisme, sí que ho ha fet en la capacitat d'atiar les brases en el col·lectiu dels que anomenen hiperventilats. No és la primera vegada que Torra apel·la a les «últimes conseqüències» en el seu relat sobre com ha de ser l'esdevenir del viatge a Ítaca. De fet, és habitual en el discurs del nucli dur independentista la crida a deixar-ho tot, tot i tot per la causa. És una opció legítima, però en el llarguíssim vocabulari propi del procés caldria començar a definir termes. Torra hauria de dir exactament què entén per «fins a les últimes conseqüències» per no deixar cap escletxa per al dubte. Perquè tothom ho tingui clar i pugui obrar amb coneixement de causa. Hi ha tal inflamació del llenguatge que es perd la capacitat de discernir les metàfores de la literalitat o de decidir si ens podem permetre encara la ironia. Atès que la materialització de la república, després de tantes proclames incandescents, no era sinó un «farol», com va dir Clara Ponsatí, caldria rebaixar la càrrega de les paraules i adequar-les a la seva definició més originària. Fins a, això, les últimes conseqüències.