Durant anys anant amb el cotxe per l'eix Transversal, al seu pas per Manresa, no trobava sentit que, en el país dels desgavells en la senyalització, estigués tan ben marcada la sortida del Centre Penitenciari de Lledoners. No entenia com els savis que retolen les carreteres deixessin de banda l'accés a la zona esportiva del Congost, que atrau periòdicament visitants arribats d'arreu, o bé s'oblidessin de la majoria de municipis de la conca del Cardener, com si no existissin.

Han passat els anys i, com si d'un fet paranormal es tractés, el temps ha acabat donant la raó als savis que consideren que una presó s'ha de senyalitzar molt millor que un poble, que un espai d'interès natural o que una edificació històrica. La capacitat visionària d'aquells espavilats va permetre intuir que al cap d'uns anys el Centre Penitenciari de Lledoners esdevindria, per desgràcia, un dels punt de pelegrinatge més rellevants del país, de gent a qui mou la sana voluntat de donar escalf i moral a unes persones que estan tancades per uns hipotètics delictes que ni reconeix qui ha estat president del Tribunal Suprem i president del Tribunal Constitucional.

A hores d'ara, tothom sap on és Sant Joan de Vilatorrada i on és la finca de Lledoners. Tothom sap en quin punt estratègic es fan les concentracions que emocionen els presos polítics. La presó s'ha convertit en un lloc gairebé familiar per a milers d'independentistes i d'altres que no ho són però que tenen clar la injustícia que els toca viure.

D'aquí a ben pocs dies, dimecres vinent, 24 d'octubre, farà deu anys que el president José Montilla inaugurava Lledoners, la que ara és una presó coneguda i, a la vegada, molt lloada per les seves iniciatives en benefici de la reinserció dels interns a la societat. Quedaven enrere anys de polèmiques i d'activisme d'una part de la població de Sant Joan i del Bages que no volien aquest equipament. El temps, com gairebé sempre, acaba posant les coses al seu lloc. Si la presó es construïa i es gestionava com toca en ple segle XXI, els perills quedaven minimitzats. Pocs riscos i força guanys, sobretot en creació de llocs de treball directes, d'indirectes i de cohesió social.

La relació del Bages amb la seva presó és molt propera. El nou model de centres penitenciaris, del qual el de Lledoners és un bon exemple, ens posa de manifest que és factible millorar el percentatges de reinserció. Actualment 7 de cada 10 presos no torna a ingressar-hi en el període dels quatre anys següents, un 10% millor que el 2008. Hi deu haver molts factors que incideixen en aquesta millora, però un de clau ha de ser bon treball als centres penitenciaris.

El no a la presó que vam viure a la comarca és fàcil d'entendre perquè, davant d'allò que no coneixem o coneixem poc, una part de la població s'hi posa d'esquena. Socialment el no sol recollir adeptes més aviat perquè el sí fa témer canvis i tothom acaba tenint la seva zona de confort.

Una de les artífexs de l'actual sistema penitenciari català va ser Montserrat Tura, que l'any 2008, quan es va inaugurar la presó de Lledoners, era la consellera de Justícia. Ara, una dècada després, val la pena recuperar una paraules que va escriure en obrir-se la presó del Bages i que eren una clara declaració d'intencions en favor de la reinserció: «Oferir l'oportunitat de reinserció a qui ha delinquit és una aposta a favor de la capacitat humana de redreçar la pròpia vida. I és també la millor manera d'apostar pel futur de tots, un futur que ens permeti una convivència una mica menys difícil i en el qual a ningú se li denegui un lloc».