De la memòria temporal que guardaven els meus predecessors recordo que treien del calaix cerebral amb especial precisió les dates marcades per fenòmens meteorològics. Nevades i, sobretot, aiguats. Les rierades del 62, que tants morts i destrosses van causar al Vallès; la sortida de mare del Llobregat el 71 (de la qual m'ensenyaven fins on havia arribat l'aigua a la façana de casa); les inundacions del 82 (un dia que jo havia d'anar d'excursió amb l'escola), o les del 10 de juny del 2000, que jo ja vaig cobrir per a aquest diari. A avis i pares, aquestes dates els havien quedat gravades a la memòria, perquè els aiguats sempre han estat un dels grans temors d'aquelles generacions precedents. No en va, i malgrat estar acostumades a la resignació davant els embats de la natura, sempre van tenir clar que en aquestes contrades, si hi ha un fenomen que, quan es desboca, no té aturador, és l'aigua sortida de cabal. I que un dia o altre acaba recuperant el que l'urbanisme li ha usurpat. Els pantans, les previsions cada cop més precises, els controls a l'instant dels règims de precipitació i de les quantitats acumulades han donat eines per, si més no, actuar preventivament. Però aquesta setmana s'ha tornat a posar de manifest que, per més tecnologia que hi posem, el que no aconseguirem mai és domesticar aquesta bèstia. I que quan es rebel·la val més córrer.
