Adolf Todó va cobrar alguns milions d'una caixa que estava rebent diners públics i que va acabar regalada a un gran banc amb Caixa Manresa a dins. I a més, no cau bé. Per tant, cap argument en defensa seva no és comercial, ni estètic, ni mainstream. Però per impopular que sigui fer-ho, pregunto dues coses: una és per què es considera més important el sou de Todó que el fracàs de CX causat pels seus antecessors; l'altra és si eren Todó i el seu equip els qui havien de dir al consell: «Ei, ens vau prometre que cobraríem la pasta gansa habitual en el sector, i tenim les peles i el permís, però la caixa està xunga i rep ajuda pública, o sigui que res, seria lleig, oblideu-ho, ja cobrem prou». Hauria estat molt lloable però... en quina empresa és el fitxat qui ha de fer aquesta reflexió virtuosa i compungida? A les empreses és qui contracta qui diu: «Nois, ho sentim, però no us podem pagar l'acordat. Si ho fem i no superem la crisi se'ns menjaran vius. Sap greu. No pot ser». El problema és que els consells de les caixes eren uns vigilants cecs, integrats per gent desinformada que acceptava anar-hi a dir que sí. Tothom ho sabia. I ara jutgen el director per no haver fet el que ningú no fa i els consellers per no haver fet el que tothom sabia que no sabien fer i ningú esperava que fessin. O sigui: tots culpables. Però aquest deliri tenia uns responsables, que eren els caps del Banc d'Espanya i els polítics que els nomenaven. On són tots aquests, ara? Per què no són entre els acusats?
