Ja ha passat l'1 d'octubre, una data que quedarà per sempre més en la memòria col·lectiva per tot el que va succeir l'any passat. El que havia de ser una festa democràtica va acabar convertint-se en un malson violent protagonitzat per l'aparell repressor de l'Estat. Aquelles imatges de l'1-O romandran a la retina dels qui vam viure-ho i també quedaran en l'arxiu de la història per a vergonya (si en tenen) dels protagonistes d'aquella repressió.

Enguany s'han celebrat molts actes i mobilitzacions arreu del nostre petit -i tanmateix gran- país per no oblidar aquells fets. Cal suposar que en el decurs dels propers anys aquesta data continuarà ben viva en el calendari català. Em sembla molt bé, però cal evitar que aquest esdeveniment acabi fent ignorar una altra efemèride que coincideix en la mateixa data i que és el Dia Internacional de la Gent Gran. Una commemoració festiva i reivindicativa, aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides l'any 1990. Aquest any, els protagonistes d'aquesta celebració han estat oblidats per gran part de les institucions i mitjans de comunicació.

Unes persones grans que van patir una cruel guerra (in)civil i una feixuga postguerra. Unes grans persones que amb els seus esforços i sacrificis van contribuir a la prosperitat d'aquest país. Ara, arribades a la vellesa, sovint són menyspreades pels governants i altre cop es troben en una nova etapa de penúries.

Segons el XVIII Dictamen de l'Observatori Estatal per a la Dependència publicat el mes de març passat, a Espanya el 24,51% de les persones dependents no reben cap tipus de prestació ni tampoc cap servei, tot i tenir-hi ple dret . És a dir, 310.120 persones pendents de ser ateses. I n'hi ha 120.000 més pendents de valoració. L'any passat van morir 38.000 persones (una mitjana de més de 100 al dia) sense haver pogut acollir-se als serveis als quals tenien dret. Catalunya és on hi ha més persones en llista d'espera, segons el darrer balanç del Sistema d'Atenció a la Dependència. Gairebé 4 de cada 10 persones dependents -un 37%- no reben la prestació o el servei al qual tenen dret per llei tot i estar avaluades.

En referència a les retribucions, hi ha 4,2 milions de jubilats (gairebé el 50%) que cobren una pensió inferior al salari mínim interprofessional, situat en 735,90 euros al mes. Segons dades del Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, hi ha 1,8 milions de pensionistes que no arriben als 650 euros mensuals. El Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda (GESTHA) denuncia que el 60,4% dels pensionistes que cobren retribucions per sota del llindar de la pobresa són dones; concretament, 1,9 milions. Una altra dada per reflexionar: fonts sindicals han calculat que amb els diners que ha costat el rescat bancari a Espanya, podrien incrementar-se les pensions el 3,25% durant 10 anys.

Pel que fa a les places públiques en residències geriàtriques, el dèficit existent és considerable. Les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT) corresponents a l'any 2017 indiquen que a Catalunya hi ha un total de 59.635 places en residències per a persones grans de les quals el 60% són places privades, el 23% d'iniciativa social i només el 17% són públiques. Fa un any, la llista d'espera per accedir a una residència pública era de 23.757 ancians. A Manresa l'espera és de 2 anys i mentrestant l'import a pagar en una residència privada és de 2.000 euros mensuals en habitació compartida.

La llista de les penúries que dia rere dia milers de persones grans pateixen és força més extensa: maltractaments físics i psíquics, situacions escruixidores de soledat i vulnerabilitat, copagament farmacèutic, pobresa energètica, assetjament ( mobbing) immobiliari...

Els propers anys quan arribi l'1-O no ens oblidem de les persones grans... ni en aquella data ni tampoc durant els 364 dies restants !