La meva amiga Teresa, de Gironella, estava preocupada perquè s'havia quedat sense entrades per anar a veure el Sergio Dalma. Va badar i quan va anar al Kursaal ja feia dies que no en quedava ni una. Em va dir que l'havien apuntat a una llista, per si hi pogués haver devolucions, però les esperances d'aconseguir-ne alguna eren ben poques. «Jo ja l'he vist altres vegades -em va dir- però em feia gràcia per la noia que cuida la mare. És una noia hondurenya que té vint anys i li feia molta il·lusió». El cas és que, contra tot pronòstic, al cap d'uns dies em va trucar entusiasmada per dir-me que li havien telefonat del Kursaal i que n'havia aconseguit dues. Em vaig quedar tan sorprès com ella i me'n vaig alegrar sincerament. Després, passat el concert, em vaig oblidar d'elles i del Sergio Dalma. Fins dimecres.

Dimecres, al diari, vaig ensopegar amb la notícia de la multitudinària caravana d'hondurenys que travessaven Guatemala en el seu viatge migratori cap als Estats Units. Eren unes mil dues-centes persones avançant cap al nord, fugint de la violència i la desesperança del seu país. Em va venir al cap aquella «Croada dels nens» descrita en el poema de Bertolt Brecht -adaptat per l'Elèctrica Dharma en una cançó preciosa- que imaginava una caravana de nens jueus, polonesos i alemanys que fugien de la Segona Guerra Mundial i que anava creixent a mesura que s'hi anaven unint altres nens dels pobles pels quals passaven. De sobte vaig pensar en l'amiga hondurenya de la Teresa i vaig tenir l'impuls de trucar-li: «Teresa, com us va anar amb el Sergio Dalma?». I m'ho va explicar amb la mateixa alegria com si acabés de sortir del concert: «Va ser fantàstic. Però més que no pas per mi, m'ho vaig passar bé per la noia que et vaig dir que cuidava la mare. Als seus vint anys no havia anat mai a veure cap concert i estava tant i tan contenta... em mirava i em deia '¡estoy tan feliz!', i jo estava tan feliç de veure-la feliç a ella...».

Sense conèixer de res aquella noia hondurenya em vaig posar al lloc de la Teresa i vaig sentir el mateix que devia sentir ella, la felicitat que s'encomana. Després vaig pensar en la importància d'aquella música que de vegades desdenyosament titllem de lleugera i vaig recordar una vinyeta d'El Roto en la qual un cantautor reconvertit deia: «La meva vocació era despertar-los, però el públic em demanava somnis». I és que és important que quan calgui «diguem que no», però és vital que mantinguem la capacitat de somniar en... no sé... «bailar pegados», per exemple.