Dins de l'esquerra social i política tenim un problema greu. Probablement és un problema que compartim amb l'esquerra de la resta d'Espanya i d'Europa i d'una bona part del món. El problema que tenim és simple: totes les nostres tàctiques d'unitat popular a curt termini fracassen. Les causes segur que són diverses, i determinar les causes d'aquest fet lamentable de l'esquerra no és fàcil. Però a Catalunya n'hi ha algunes que són evidents. La manca d'un projecte polític i social proper a la ciutadania que sigui real i alternatiu al capitalisme. En refereixo a oferir alguna cosa més valenta que un programa de mesures per fer el capitalisme una mica menys salvatge. Em refereixo a oferir un conjunt de polítiques valentes i creïbles que aportin solucions pràctiques als problemes reals de les persones treballadores.
Per al poble es visualitza un excessiu tactisme de l'esquerra política catalana i una ceguesa curtterminista amb dinàmica de treball de cicles electorals, que no aspira a la transformació social ni a l'organització popular, sinó únicament una gestió de l'aparell institucional burgès. A més d'un aferrament a consignes nacionals, convertides en etiquetes identitàries, que no de classe, quan no es donen alternatives de canvi per al dia de demà. No puc dir que no es tracti de consignes de gran poder polític, però sense una alternativa de canvi un després alternatiu van perdent la seva força per una bona part de les classes populars. Pensem que venim de dècades d'escenaris conservadors. I va semblar, en el seu moment, que es donaven les condicions per a l'articulació d'un projecte socialment transformador. I no obstant això, avui, només podem constatar que s'ha fracassat amb contundència en aprofitar aquest malestar social per a articular una alternativa d'esquerres, ja no direm triomfadora, sinó tan sols coherent. En el seu lloc, tenim una extrema dreta cada vegada més forta que sí que ha sabut obrir-se pas amb eficàcia en tots els àmbits de la societat amb el seu missatge ple de mentides. Creix cada dia més desacomplexada, aprofitant-se del malestar social que arrosseguem des del 2010 i també de la decepció llaurada per una esquerra amb projectes polítics estèrils més allà d'unes consignes i que no té ni capacitat d'unificació tàctica per derrocar la burgesia conservadora de sempre. En el fons del problema ens trobem amb la incapacitat i la por de l'esquerra d'assumir el conflicte econòmic que roman sota el conflicte identitari o nacional, d'assumir, en definitiva, la lluita de classes i sortir del marc del confort del eslògan ideològic autocomplaent. Es visualitza un missatge confós de l'esquerra per a acceptar el paper de representant dels interessos de la classe treballadora productiva i enfrontar-se als poders econòmics que tenen de veritat segrestada la sobirania dels pobles. En el més profund del problema les esquerres van perdre realment el contacte amb la lluita de la majoria treballadora. Sens dubte, l'assumpció del socialisme, l'internacionalisme i la lluita de classes segueix resultant difícil per a una gran part de l'esquerra catalana, que s'ha educat en l'adoctrinament liberal capitalista, però és un esforç necessari si es pretén sincerament conquerir una sobirania real. Catalunya no és l'únic poble que lluita per la seva llibertat, de ben segur que li convé la unitat popular i la solidaritat amb els pobles que comparteixen la mateixa aspiració. De ben segur que li convé abandonar tota ingènua aliança amb els poders econòmics que l'oprimeixen. És per això que cal donar valor real al treball col·lectiu, a la solidaritat, a la cooperació, cal mantenir un ferm compromís ètic, cal una gran dosi d'humilitat i generositat per a les aliances. Per altra banda, és imprescindible abandonar la ingenuïtat. La lluita sempre és dura, l'enemic polític serà despietat, jugarà brut. No hi ha via fàcil a la sobirania dels pobles, no hi ha dreceres, només un camí de lluita sostinguda, de confrontació amb els poders del capital, d'organització del poder popular real, de construcció d'una unitat d'esquerres real. Reconec que ni és fàcil sobre el paper, i és molt més difícil de posar-ho en pràctica.
