Anònims. M'agraden els anònims. Els que no saps qui són. Fa anys que sóc un seguidor de Banksy. I fa unes setmanes que també segueixo amb atenció en Joan Bonanit. Una vegada vaig escriure amb pseudònim. Va ser divertit. Es va acabar perquè a alguns no els van fer gràcia les veritats que pots dir anònimament. De fet, hi estic d'acord. Les coses, a la cara. Els que ara, a través de les xarxes, diuen coses amb pseudònims o sense nom no són anònims, són covards. Jo, ni me'ls llegeixo. No és d'aquests que parlo. De Banksy m'agrada el que fa, com ho fa. I sobretot m'agrada que no se sàpiga qui és. Banksy serà Banksy mentre no se sàpiga qui és Banksy. En Joan Bonanit fa, per a mi, una cosa dificilíssima, que és anar cada vespre a la presó de Lleoners amb un megàfon a dir bona nit als presos. Cada nit? Això sí que té mèrit. I diu que vol mantenir-se en l'anonimat. No en vull saber res més, d'en Joan Bonanit. El que m'interessa d'ell és el que fa i com ho fa. Com que ho fa cada nit dedueixo que deu viure a prop meu, a prop seu, amic lector, però tret d'aquest detall -que Banksy no té per què, Banksy pot viure on vulgui- no en vull saber més pistes. Tinc dues teories per a quan fas coses anònimes: que les fas per ser anònim o que les fas per ser (i sentir-te) més gran. Banksy és mooolt gran. Mentre no se sàpiga qui és. En Joan Bonanit fa un gest que és gran de tan petit com és. En el fons, darrere de Banksy hi ha una vanitat molt ben portada. Darrere de Joan Bonanit hi ha, potser, unes veritables ganes de donar importància només al missatge. Banksy m'atrau, però no sé si soparia amb ell. Amb en Joan Bonanit hi compartiria un bon vermut. Ja ho saps, Joan, per quan decideixis deixar de ser un «espectre» amb megàfon. Ja saps on trobar-me. Serà un plaer. I quedarà entre tu i jo. Hi ha teories sobre qui és Banksy. I també sobre qui és en Joan Bonanit. No m'interessen. Fer cas a les teories per descobrir la identitat és apropar-te a liquidar el mite. I de mites, crec, anem mancats. Ep!, mites com Déu mana. Jo espero la propera acció de Banksy. Estic segur que em sorprendrà com ho ha fet fins ara. I això m'apassiona perquè Banksy, a més, fa pensar. No sé si els presos de Lledoners esperen el bona nit del Joan. Però segur que els reconforta. El megàfon del Joan és la veu de molts que voldríem dir bona nit. De Banksy reconec que m'ha impressionat la darrera acció en què una obra d'art s'autodestrueix a mitja subhasta a Londres just quan una paia -rica- n'acaba de pagar una pasta que no te l'acabes. I l'obra, després puja de valor. Gràcies pel missatge. D'en Joan Bonanit reconec que m'ha impressionat la darrera acció que ens ha regalat, en què, dimarts, mentre feia el ritual de dir bona nit amb el megàfon per a cadascun dels presos polítics pel seu nom, de cop se sent la veu d'Oriol Junqueras des de dins la presó responent... «bona nit». I per cert, quin tros de veu. Gràcies pel missatge. Joan Bonanit. El mèrit és teu. Bona nit per a tu, també.