Lledoners continua irradiant fortament a tot Espanya, amb especial intensitat a Madrid. Poc es podia imaginar qui va decidir construir una presó en un descampat anònim que acabaria acollint els presos més importants, seguits i visitats des que van aprovar la Constitució del 78. Els que sempre hem lamentat que el rerepaís no compta per res en el poder real de Catalunya, comproven impactats com qui mana operativament hi resideix tot i que de forma forçada. Veure divendres passat com hi entrava Pablo Iglesias per negociar amb Oriol Junqueras els pressupostos de l'Estat constata la realitat política actual. Més enllà de les tristes situacions personals de tots els afectats, tenir el líder a la presó ha suposat la clau definitiva per fer-lo emergir com la figura central del món independentista. Puigdemont va decidir anar a l'exili per poder fer visible la seva causa. Onze mesos després el seu vicepresident li va guanyant la partida. Caldrà esperar a veure què van dient les urnes i cap on tomba el megajudici, però en moments de turbulència sobiranista els republicans i les cupaires semblen internament compactats. Mentrestant, la feblesa del PDeCAT tornarà a ser examinada a Manresa el proper 27 d'octubre. Tot reivindicant un aniversari més, aprofitaran per presentar la Crida amb què l'anterior president vol aglutinar tot l'independentisme. De CiU a la denominació actual del partit i de la marca electoral Junts a la Crida, entre altres intents nominatius, sembla massa garbuix. Els exconvergents, per boca del seu president bagenc, estan posant traves o matisos a la nova organització. La CUP ha dit que en passa i ERC sembla que també. En el penúltim acte fins ara, la presentació del Consell de la República a Waterloo de dilluns, a part de Comín, la resta dels del partit del triangle hi eren amb posat forçat. Tot plegat molt dens, atapeït i poc clar. La presó i l'exili són obstacles fabulosos per fer política amb una mínima normalitat, però sigui per les propostes que arriben o per la personalitat dels dos líders, el que és tancat a la moderna presó agafa avantatge. Si ho consolida, serà una victòria molt pírrica perquè la causa general de la propera primavera comportarà penes de presó i inhabilitacions que trauran tots encausats de les llistes de força conteses electorals, potser tret d'Europa. I si ell vol, sorgirà Roger Torrent de recanvi per intentar ser el primer president de la Generalitat d'ERC després de Companys.
Ha quedat clar que l'empresonament del líder màxim prop de casa era l'opció si es volia ser el dipositari del discurs principal i a més facilitava mantenir contactes amb tota mena d'actors polítics. Rull, Turull, Forn i Sànchez també són allà, però la llunyania del primer directiu els ha fet perdre força executiva. Ser a Bèlgica i voler liderar s'està demostrant com una mala pràctica per a la seva organització política. Un partit i un govern gestionats per dos delegats els llasta massa. I més enllà dels constants embats dels oponents unionistes, no reconèixer aquesta feblesa la fa encara més evident i limitant.
Quedem en espera de qui més acudirà al penal de Sant Joan, on s'han fet les concentracions més massives que es recorden en aquest indret del país. Es fan trobades quasi diàries, alguna vegada aplegant més de cinc mil persones, llaços amb tractors, actuacions musicals i centenars de cotxes aparcats pels prats del voltant. Els presos a dins rebent visitants mentre a fora es produeix una impressionant i constant mobilització. És molt útil per carregar piles dels col·lectius i dels particulars implicats en el procés independentista però sense cap resultat per aconseguir la seva llibertat. Allò de l'estaca que s'acaba tombant, aquesta vegada sembla ben forta i, sobretot, togada.
