Convé fixar-se bé en Angela Merkel quan diu que, temporalment, Alemanya deixarà de vendre armes a Aràbia Saudita. Ho expressa tan encongida que el subtext és: «però si perilla algun contracte afluixarem immediatament». Durant la crisi dels refugiats, Merkel va obrir les fronteres i la resposta dels alemanys va ser omplir el Bundestag de diputats de l'extrema dreta. Merkel està escarmentada, i amb ella tots els líders europeus. Segur que a Pedro Sánchez li encantaria aturar en sec la venda d'armes a Aràbia. Però no ho farà. No li ho impedeix la geopolítica mundial ni el complex militar-industrial. Li ho impedeix el votant ordinari, que no vol veure com els treballadors de les drassanes de Cadis perden la feina. Albert Camus, campió de la intel·lectualitat d'esquerres, filòsof i anarquista, va néixer i créixer a Algèria, i durant la guerra d'independència va intentar mantenir una posició equilibrada entre la seva identitat francesa i el que ell entenia que era el dret a espolsar-se una dominació injusta. Poc després de rebre el Nobel li van demanar com el feien sentir els atemptats dels insurgents. Va dir una cosa així com «ara mateix poden estar posant una bomba en un tramvia d'Alger, i la meva mare pot ser en aquest tramvia. Si he de triar entre combatre la injustícia i la meva mare, trio la meva mare.» És natural. El problema és que els votants fan exactament el mateix. I no són Camus: si els imposes ètica i justícia, voten els amics d'Aznar.