L'organisme es dirà Consell Assessor per l'Impuls del Fòrum Cívic i Social Constituent, un nom d'aquells que si el poses en un titular, ja no t'hi caben ni el verb ni el predicat. Serà encapçalat pel cantautor i exdiputat Lluís Llach, que en el seu disc sobre Kavafis cantava allò de «més lluny, hem d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara ens empresonen». Per anar lluny cal començar amb una petita passa, i la que ara es dona és modesta, però mira enllà. El Consell no redactarà cap constitució, perquè això, segons Llach, correspon a les institucions un cop es posi en marxa la independència efectiva. És un bon raonament, però en anteriors fulls de ruta era la societat civil, amb una mena de fòrum participatiu, la que elaborava l'esborrany de llei fonamental.

Aquell full de ruta per al post-155, fruit del pacte de govern entre JxCat i ERC, també preveia crear el Consell per a la República (no «de» sinó «per a», ja que de república no n'hi ha), del qual dilluns a Waterloo va parlar Carles Puigdemont amb JxCat, que són els seus, i una representació de darrera hora d'ERC, però sense la CUP, que no vol prendre part en simulacres. En el full de ruta, aquest Consell havia de prendre la direcció política i el Govern estatutari havia d'executar les decisions en el marc de les seves competències, però de moment qui s'hi posa al davant com a director és Toni Comín, exconseller d'Esquerra que la mateixa Esquerra mira amb malfiança, i que per al PDeCAT és un enemic de la sanitat privada, però que s'ha mostrat fidel a Puigdemont. Una direcció de segon nivell per a un organisme que ja veurem si mana gaire, perquè ahir mateix Elsa Artadi va afirmar que no hi haurà translació automàtica: «les decisions del Consell no tenen transcendència en l'acció directa del Govern». De manera que la seva feina principal serà la internacionalització de la reivindicació.

La creació dels dos consells llança el missatge que ni a Waterloo ni a Barcelona no es renuncia a res, i que la flama de la República continua il·luminant el camí i l'horitzó, però que ningú no creu ni que el camí sigui curt ni que l'horitzó sigui a prop. La idea de «no som prous» cada cop és més acceptada, però l'independentisme sap que el simple realisme pot ser desmotivador. No és fàcil encertar el ritme i la intensitat que permetin mantenir l'esperit sense provocar una acceleració d'expectatives impossibles de satisfer.