En només quaranta-vuit hores, han estat notícia el Consell Assessor per a l'impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, que lidera Lluís Llach, i el Consell de la República, publicitat en una reunió a mig gas a Waterloo. El puigdemontisme manté intactes les formes, però el fons és cada cop més difús i els objectius, més dispersos. Mentre els presos experimenten cruels i injustificables conseqüències d'un enorme error de càlcul, Puigdemont, Torra i el seu entorn viuen atrapats en el temps, com aquell Bill Murray impossibilitat per seduir Andie McDowell per infinites possibilitats que li posés al davant la vida. Però mentre en aquest cantó del quadre independentista res no es mou, alguns líders del procés expliquen a trossets, en menudes dosis de lucidesa, un relat menys fabulós sobre aquests últims anys. Pere Aragonès diu que «la unilateralitat la imposa qui pot, no qui vol», Gabriel Rufián demanava «punxar la bombolla de l'independentisme màgic», Agustí Colomines recorda de manera inquietant que «si decideixes que no vols morts, la independència triga més» i David Bonvehí alerta que «no som prous per a la unilateralitat continuada». No imposa qui pot, no hi ha màgia, si no hi ha morts el procés s'eternitza i no som prous. Evidències, que han costat sang, suor i llàgrimes, a partir de les quals es pot dissenyar un full de ruta plausible.
