«Per aquest món, cap més futur que Bach». Són els anys 80 del segle passat. El poeta i arquitecte Joan Margarit (Sanaüja, 1938) treballa en la rehabilitació dels pisos del barri del Besòs, com també faria al Xup de Manresa. Unes reformes que sovint els arquitectes han de fer amb els inquilins a dins i que han de servir per reforçar estructures i fonaments d'uns fràgils blocs de pisos construïts a corre-cuita durant les onades migratòries de les dècades anteriors. En entrar en un d'aquests pisos esquerdats, Margarit troba unes estances gairebé sense mobles, uns dormitoris despullats amb matalassos a terra colonitzats per nens i gossos «barrejats» i, a la cuina, sense porta, un noi d'uns 14 o 15 anys envoltat de plats bruts «ja amb verdet», absort, escoltant música en un vell tocadiscos. Sonava Bach. Una imatge que el corprèn i que el porta a escriure un dels poemes que més s'estima, Recordar el Besòs (1980), que acaba amb la frase que obre aquestes línies. Margarit recorda al Casino de Manresa, ple de lectores i lectors, les anades i vingudes que havia fet al barri del Xup i explica, ell, responsable dels càlculs de la Sagrada Família, que les rehabilitacions d'aquests degradats barris obrers van ser «de les coses bones del meu ofici». No en tinc cap, de dubte. Algú capaç d'entrar a les esquerdes i aconseguir que els altres s'hi reconeguin només pot dir la veritat.
