El Miquel Crusafont Sabater, doctor en Història i president de la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics, va parlar més d'història que de monedes en la seva conferència sobre el curs de cultura medieval 2018, desenvolupat al Centre Cultural el Casino de Manresa i organitzat pels Amics de l'Art Romànic del Bages. Des de l'espai iber que situa dins els anomenats Països Catalans, «amb l'excepció de les Illes Balears», tot i que els tartessis també influeixen cap al nord, fins als nostres dies. Va explicar que els grecs eren essencialment comerciants, i la seva expansió volia fer colònies per canalitzar el comerç, com els fenicis. Però es van posar d'acord, de manera que el Mediterrani nord era per als grecs i el sud per als fenicis, malgrat un punt de litigi amb l'estret de Gibraltar.

Els grecs es van establir en dues colònies importants: la de Roses i la d'Empúries, tot mantenint colònies al sud de França, fet que dificultava la negociació amb Menoscopion (territori no historiat). Roses va ser fundada pels rodis de l'illa de Rodes i Empúries va ser una derivació de la colònia de Mesàlia (Marsella). Dels grecs ens arriba la moneda, 300 anys abans que a la resta de la Península i la cultura en forma d'escultura, ceràmica i escriptura. Joan Cavaller, en l'obra Teoria de les nacions, ha proposat la hipòtesi que el català vingui directament del grec. Crusafont afirma que la influència grega continua en època romana, sobretot pel que fa a les lleis de consuetud, o conservació dels costums. Després l'imperi visigòtic s'estableix per Occitània, inclosos els pobles francs. Copien dels romans la moneda d'or, i tot indica que la de plata era de Barcelona, ja que en dos regnats en va ser la capital. La invasió musulmana a Catalunya dura poc, perquè els sobirans carolingis creen la Marca Hispànica fins al Cantàbric.

Els carolingis, segons alguns historiadors, renuncien als comtats catalans, tema conflictiu entre molts estudiosos. El cert és que els futurs catalans tornen a tenir moneda, essencialment de plata, amb diversos tallers carolingis de Barcelona, Empúries, Roses i Girona. Aquestes demarcacions seran els futurs comtats catalans, ara divisions administratives carolíngies fins a Carles el Calb. A partir d'aquest moment, els comtes catalans s'independitzen i el 930, el de Barcelona, dona al bisbe de Girona la moneda, actuant com a sobirà. Cada comtat té moneda pròpia. Excepcionalment, també en fa el vescomte de Cardona, gràcies a una carta de població del comte Borrell. Tots fan edicions monetàries curtes. El comte de Barcelona aprofita els regnes de taifes musulmans per cobrar-los tributs, i a partir de Ramon Berenguer I, els altres li rendeixen vassallatge. Progressivament, els territoris es van unificant, amb armes catalanes pròpies, segons l'heràldica. La primera expansió d'aquesta Catalunya es produeix cap al sud de França, molts d'ells derivant de comtes occitans, en lluita contra els musulmans. Interessos comuns i compra d'alguns comtats per part de Ramon Berenguer I són part del primer pas de l'expansió que després es fonamentarà en matrimonis diversos en tot l'àrea provençal. Catalunya va arribar a dominar un terç de l'actual França. L'expansió es va acabar arran de l'aparició dels càtars, perseguits per l'Església en defensar que a la terra dominava el dimoni. Trobadors, productors de vins, comerciants occitans se'n van veure afectats, però els catalans van aprendre molt d'ells.

Destruït el possible estat catalanooccità, amb molts elements comuns, l'expansió catalana gira cap al sud, amb Mallorca, València i el Mediterrani (Sicília, Sardenya, Nàpols, zona de Grècia) amb influència sobre el nord d'Àfrica i els Balcans. Es tractava de vendre productes agraris i teixits i reexportar sobretot espècies. Per al comerç mediterrani, els catalans feien servir la moneda de Florència, de molta acceptació, fins al punt que el florí de la taula barcelonina es cotitzava més bé a Castella que la moneda musulmana que utilitzaven habitualment, dels segles XIII al XV. Amb tipologia de monedes, els catalans vam anar a remolc dels italians, però amb una moneda estable. Històricament hem de parlar de la corona catalanoaragonesa, com diu Pierre Vilar, però tenint molt clar que els aragonesos no hi pinten res, perquè el seu model de societat era semblant al castellà. Això ens va permetre articular una sobirania catalana en el comerç mediterrani que ha donat lloc actualment als Països Catalans.