Vist des del nostre extrem de la Mediterrània, el mar Negre s'intueix com un racó de món que fa honor al seu nom; un cul-de-sac aïllat i tèrbol, un pantà encadenat a l'autoritarisme turcosoviètic i diametralment diferent del nostre litoral lluminós i renaixentista. Res a veure amb la realitat. Vist des de la vora del Bòsfor, el primer que crida l'atenció és la corrua de grans mercants que hi fan cua a una certa distància esperant per travessar cap a la Mediterrània, manifestació visible d'un comerç vigorós que es remunta als temps en què el Negre era tan grec com l'Egeu. No hi ha cap sorpresa, doncs, en el fet que s'hi hagi trobat un mercant enfonsat fa 2.400 anys que resulta ser el peci més ben conservat que es coneix. El que resulta interessant és que hagin calgut 2.400 anys per trobar-lo. És una prova ben gràfica de fins a quin punt desconeixem què hi ha i què passa en el mar profund. Si aquest vaixell fos a la Lluna ben segur que faria dècades que hauria estat localitzat. L'hauríem fotografiat per totes bandes i la NASA en faria samarretes. A hores d'ara, fins i tot si fos a Mart hi hauria força possibilitats que hagués estat detectat. En canvi, al mar, centenars, milers de naufragis romanen incògnits, molts d'ells il·localitzables tot i que se sap com es deia el vaixell i el tresor que transportava. Els oceans són l'origen de tot en aquesta civilització nostra, però en sabem menys que del Mar de la Tranquil·litat, aquell per on només naveguen els astronautes.
