Un dels arguments que ha tret a ventilar l'unionisme a Catalu-nya és que l'independentisme ha creat una fractura social i amb aquest discurs irresponsable es mor de ganes que hi hagi enfrontaments personals a tot arreu per justificar aquesta tesi. Com si les societats fossin uniformes i monoculturals! Llegia fa poc una entrevista, publicada a la revista L'Avenç, on l'antropòleg i professor de la Universitat de Barcelona Manuel Delgado, sempre de verb crític, relativista i contundent, deia clarament que la identitat personal no s'hauria de sacralitzar ni importar-nos excessivament. Textualment responia unes preguntes: «La meva identitat és una qüestió que em pertoca a mi. No tinc per què donar explicacions de la meva identitat. [...] La identitat és necessària, és fonamental, però no té cap contingut, no li cor-respon cap realitat que no sigui la conseqüència d'una negociació». Si seguim aquest fil argumental cal entendre que hi ha, naturalment, moltes maneres de sentir-nos personalment. Com a membres d'una o altra col·lectivitat cultural. Fins i tot de diverses o canviants alhora, en funció de la nostra pròpia història familiar, per què no? Avui, i especialment a Catalunya, tradicionalment terra oberta i de pas, convivim amb gent de nombroses i diverses identitats. És clar que cada cultura, un dels elements més genuïns de la qual és la llengua, té un territori originari i propi on s'ha de poder desenvolupar amb llibertat. Però la societat és molt més complexa i interconnectada globalment.
Per tant, i sense fer una anàlisi sociològica profunda, observo, pel cap baix, diversos perfils socials en referència a com veuen aquests la creació d'un nou estat català, amb la columna vertebral basada en la llengua i cultura del país, però obert i respectuós amb nombroses identitats, és clar. Tenim, doncs, l'independentista de tota la vida, plenament convençut, encara que la independència no millorés en gran manera la seva qualitat de vida. El seguiria l'independentista sobrevingut, arran sobretot de l'espoli econòmic sistemàtic, la supèrbia centralista que ho amara tot i els atacs a la idiosincràsia del país. Ho seria bàsicament per dignitat i per pragmatisme. També hi hauria qui no ho té clar, ja sigui per por o respecte al canvi. O bé el que no es vol preocupar per aquestes qüestions i no té ganes que el dilema d'escollir un nou model d'estat l'afecti intel·lectualment; en cap d'aquests dos darrers casos no n'és, però, manifestament hostil. Hi hauria, a més, a qui li agradaria mantenir la situació actual, però sense aquest escanyament sistemàtic de l'autogovern, perquè ha escollit una dependència acordada (s'entengui com a autonòmica o federal) que li sembla més favorable que la ruptura. I, per altra banda, existeix l'unionista o espanyolista, que es pot dividir en dos models: el que ho és de manera natural i creu que es troba a Espanya, perquè sempre ho ha vist i viscut així i ser enmig d'un ambient català li és una mica molest, però assumible. I, per altra part, el de pedra picada, supremacista i de mentalitat clarament colonial. Tant un com l'altre, doncs, ni que se'ls demostrés que, sense perdre llur identitat, tindrien un millor nivell de vida en un futur estat no ho voldrien de cap manera.
Si la manca d'uniformitat es planteja com a fractura, malament rai. Aquesta apareix, de fet, quan hi ha imposició per vies antidemocràtiques. Aquí l'única fractura social realment existent és la que hi ha entre la immensa majoria de ciutadans que van sobrevivint amb el seu treball i l'aparell burocràtic i polític d'un estat corrupte, sociològicament centralista i d'antigues i caduques reminiscències imperials, parasitat per una casta d'alts funcionaris i interessos oligopolístics cada vegada més evidents. Ara per ara es mostra fort i valent, però de més verdes en maduren!
