ASantiago de Compostel·la hi ha un jardí que no conec on les pedres parlen, el «Xardín das pedras que falan», a tocar del Palau de Fonseca. Són blocs de granit que sostenen versos com aquests de Rosalía de Castro: «Dende aquí vexo un camiño/que non sei a donde vai; / polo mismo que n'o sei/quixera o poder andar» (Des d'aquí veig un camí/ que no sé on va/ pel mateix motiu que no ho sé/ el voldria poder caminar). O aquest del poeta irlandès Seamus Heaney: «The dotted line my father's ash-plant made/ On Sandymount Strand/Is something else tide won't wash away» (La línia de punts que feia el bastó de freixe del meu pare a la platja de Sandymount/ és quelcom que la marea no esborrarà). O aquestes paraules de Luz Pozo Garza: «Son pedra faladoira. Deixo palabras na tribo. / Luz, Amor./ Vida. Morte» (Soc pedra parladora/ Deixo paraules a la tribu./ Llum, Amor. / Vida. Mort).
L'escriptor Suso de Toro va ser qui es va imaginar aquest santuari literari. De Toro, que aquesta setmana ha participat al festival literari Tocats de lletra, a Manresa, feia deu anys que hi donava voltes i la primavera passada va aconseguir que es posessin les tres primeres pedres de les quaranta que ha projectat. Ara no continuïs llegint, si us plau. Atura't un instant i torna a llegir els versos i el nom del jardí en veu alta. Sí? Ho has fet? Gràcies. Com diu De Toro en el seu assaig La literatura, des de dins: «La paraula escrita és com en conserva, com deshidratada i en pols mentre espera en aquest envàs del llibre que tu li donis vida amb aquests ulls teus que repassen aquestes ratlles de tinta sobre paper, la teva mirada aixeca les paraules i, si llegeixes en veu alta, llavors dones la vida completa a aquests mots que esperen algú, que resulta que ets tu».
La seva reflexió em fa volar fins a Buenos Aires. Fa uns anys, al Rosedal de Palermo, en un racó bucòlic, envoltat de rosers i cobert amb una estructura de fusta, hi havia un banc. En seure-hi, se sentia una veu inesperada que recitava textos d'escriptors argentins, amb el deix genuí amb què l'autor va concebre el relat. Fa ben poc descobreixo que al parc Avellaneda, també a Buenos Aires, hi ha uns bancs públics amb petites plaques metàl·liques que expliquen les històries d'amor que s'hi han gestat. Als carrers de Manresa també ens acompanyen versos, frases o aforismes com el que llegeixo al pas de vianants de la Muralla de Sant Domènec: «Els que juguen amb les paraules, difícilment les corrompen». Desconec si l'afirmació és certa, però sí que estic convençuda que les paraules més belles que escolto alguns matins són les que es regalen pares, mares i criatures quan s'acomiaden a les portes de les escoles. Són els t'estimo més sincers que he sentit (i dit) mai.
