D'entrada, sembla contradictori: per aconseguir la unitat de l'independentisme, es crea un altre partit. El quart. O el cinquè, si separem JxCat del PDeCAT. Però aquesta visió irònica no explica el perquè de la Crida.

L'èxit de la convocatòria assenyala que milers de persones sintonitzen amb la idea d'un moviment polític que superi els obstacles que l'interès partidista ha posat a l'èxit del procés. Els crits d'«unitat» que apareixen a les manifestacions indiquen el malestar de molts independentistes amb el que consideren picabaralles de curta volada. En la mesura que la Crida s'identifiqui amb la bandera de la unitat, té assegurada l'adhesió de molta gent.

Per tal que no se l'acusi de ser un partit que contribueix a la divisió mentre reclama la unitat, la Crida neix com a «moviment», la pertinença al qual és compatible amb qualsevol militància sobiranista. El problema arribarà si un dia es presenta a les eleccions i competeix amb ERC, amb la CUP i qui sap si amb el PDeCAT. Llavors serà tan sols el partit de Puigdemont, que no és poc, com ja es va veure a les eleccions del 21 de desembre, quan la figura del president va capgirar les enquestes.

És cert que promet dissoldre's quan s'assoleixi la república, però els mateixos promotors saben que això va per llarg. I el dia que passi, si la formació ocupa un espai delimitat, es refundarà per continuar-lo ocupant.

És interessant veure qui apareix formalment com a promotor: Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sànchez. Tres persones poc o gens contaminades pel costat fosc de Convergència. Puigdemont no va entrar a les institucions fins al 2006 i no va tocar poder fins que va ser alcalde de Girona el 2011. Quim Torra, editor i activista cultural, va fer-ho el 2017, com a diputat. Pel que fa a Jordi Sànchez, que havia estat proper a ICV, la seva trajectòria passa per l'ANC i, abans, per la Crida a la Solidaritat, moviment creat el 1983 en defensa de la normalització lingüística. És a dir, ens trobem amb tres persones que han estat activistes abans que polítics, i de vegades se'ls acusa de continuar-ho sent.

L'independentisme vol activisme. Respon a les crides anuals de l'ANC, es manifesta amb més o menys densitat quan toca, omple les baranes de llaços grocs. Sap que va per llarg i que serà difícil, però no li agrada escoltar-ho. La Crida es presenta com a activisme quasi en estat pur. Però si fa política es convertirà en un partit, li agradi o no li agradi.