Escric just després de la presentació del Consell per la República. Comptava, diguin-me il·lús, que s'hi revelarien noves i/o sòlides estratègies de futur d'un procés que no s'esgota, que una genialitat, fins ara en pausa, il·luminaria parcel·les de negra nit d'aquest entramat indesfilable, del qual seguir l'argument ja requereix la devoció d'un nerd i una precisió quirúrgica. L'espera va ser estèril. Acabat l'acte protocolúdic, els parlaments reincidents, les cançons simbòliques i les danses rituals, només vaig saber concloure'n que el consell ha de fer efectiva la república (el nom, efectivament, descriu la cosa), i que, a diferència d'altres actors processistes, el consell ha de «fer república» de manera «desacomplexada». I que es posa en marxa un registre per fer una assemblea que donarà lloc a un consell. Per la república. Voldria haver estat capaç de llegir entre línies, però sense les ulleres de veure-hi de molt de prop ja costa discernir el pa del formatge. El gra de la palla. La palla de la palla. Per això decideixo no escriure sobre el Consell per la República ni sobre els fons amb sobreexcés de sucre declamatiu dels discursos d'Aragonès, Comín, Puigdemont i Torra, ni sobre l'encensiària litúrgia d'un acte que el que funda és més fum en una ja densa cortina de fum. M'hauria agradat dir-ne alguna cosa. Però, ja em perdonaran: no sabria pas què.
