El partit de Puigdemont

I si és el partit de Puigdemont, no serà fàcil que la gent d'Esquerra i de la CUP s'hi apunti. És veritat que, per a un independentista, l'home de Waterloo continua sent el president de Catalunya, il·legítimament apartat per Mariano Rajoy amb l'aplicació de l'article 155, de manera que cal exigir la seva restitució. Però també és veritat que Puigdemont, un cop exiliat, va ser el cap de llista d'una de les candidatures presentades a les eleccions del 21 de desembre, i que va competir entre altres contra les d'Oriol Junqueras i Carles Riera. Per tant, encara que se'l reconegui com el president legítim, és el dirigent i cara visible d'una de les formacions que competeixen i competiran per un sector definit de l'electorat. I no podem esperar que els competidors es promoguin els uns als altres.

Hi ha una manera que ERC i/o la CUP puguin apoderar-se de la Crida o, almenys, condicionar-la fortament, i per poc preu. El projecte d'estatuts distingeix entre fundadors i associats. Els primers paguen deu euros una única vegada, i amb això ja poden assistir a totes les assemblees d'aquí a l'eternitat. Els qui s'hi apuntin més tard seran associats i pagaran la quota reglamentària cada any. Si tota la gent d'ERC i de la CUP s'apuntés com a fundadora, tindrien molt de paper al Congrés constituent i a les futures assemblees. Ara mateix ERC disposa d'uns deu mil militants i uns vint mil «amics» que col·laboren sense pagar quota. Si els mobilitza a tots, la Crida és seva. I no estarien fent joc brut, ja que la mateixa Crida demana que s'hi apunti gent de tots els colors i corrents ideològics. Fins i tot han reservat quotes de direcció als futurs corrents interns liberal, socialdemòcrata i esquerrà.

Però no és probable que Esquerra faci aquesta maniobra: molts militants al·lucinarien, i per maquiavèl·lic que fos el propòsit, la gent del carrer ho entendria com una acció de suport i no pas com una «astúcia».