Esperança de vida és un concepte que ens remet a una freda dada estadística (la mitjana d'anys que viuen les persones en cada país o zona geogràfica) però definida per una paraula de tonalitat poètica (esperança). Si feu una cerca ràpida a Internet us apareixerà un mapa on podreu observar que aquella dada freda s'arriba a duplicar en algunes zones respecte a d'altres. Nosaltres, per exemple, estem situats a la franja més alta (més de 80 anys), mentre que hi ha zones de l'Àfrica on aquest horitzó no arriba ni als 40. Jo he fet aquesta consulta ràpida després d'escoltar una entrevista a una hondurenya que forma part dels milers de persones que estan fent llargues marxes a peu per fugir del seu país a la recerca, precisament, de noves esperances. El relat d'Elizabeth Umanzor, mare de quatre fills d'entre 13 i 6 anys, era tan serè com colpidor, perquè és impossible que et deixi indiferent escoltar algú que t'explica que està fent un camí que ho deixa tot enrere. Però el que més em va posar la pell de gallina va ser una frase molt concreta: «Jo ja tinc 40 anys. Ja he viscut el que em tocava viure. Ara em toca lluitar només pel futur dels meus fills», afirmava. Jo estic a prop de la cinquantena, òbviament un dels meus fronts centrals és lluitar pel millor futur per als meus fills. Però personalment vull pensar que encara em queda molta vida per viure. Almenys és aquesta la meva esperança.
