02 de novembre de 2018
02.11.2018

Escriure la memòria

01.11.2018 | 23:30

Així es refereix Josep Sancho al gran cronista Artur Bladé dins el títol de l'excel·lent biografia que li ha dedicat. Gràcies a aquest treball exigent i rigorós, podem aprofundir en la trajectòria del nostre gran memorialista de l'exili. Joan Triadú en deia: «És l'escriptor dels exiliats». Nascut a Benissanet l'any 1907 és, juntament amb Sebastià Juan Arbó i Jesús Moncada, un dels prosistes més representatius i influents del món ebrenc. Però Bladé va concentrar totes les seves energies literàries lluny de la ficció. Testimoni formidable del seu temps, de la seva terra i de la seva complexa aventura vital, Bladé ens va deixar sobretot dietaris, evocacions o biografies que ens ofereixen un llegat fonamental per comprendre l'exili català després de la guerra civil (amb llibres com L'exiliada o De l'exili a Mèxic) o per capbussar-nos en la personalitat de Francesc Pujols, Antoni Rovira i Virgili o Pompeu Fabra. Allunyat dels seus pares des dels dos anys, Bladé va ser un home reflexiu, d'emocions contingudes, però sensible al dolor dels altres. Vinculat a un catalanisme d'esquerres i republicà, que podem associar inicialment a Marcel·lí Domingo i sobretot a Rovira i Virgili, va col·laborar estretament amb l'escalenc Martí Rouret, un home clau de la Generalitat presidida per Lluís Companys. En una primera etapa del seu exili, a Montpeller, Bladé va participar activament dins els cercles de la comunitat cultural catalana que s'hi va establir. L'ocupació de França per les forces de Hitler va ser, però, el desencadenant d'un segon exili a Mèxic, del qual va tornar definitivament l'any 1961. L'edició recent de la seva obra completa ens permet situar-lo al costat de Josep Pla o Josep Maria de Sagarra entre els millors exponents de l'anomenada literatura del jo al nostre país.

Dedicat tenaçment a lluitar contra l'oblit, D. Sam Abrams n'ha destacat com a objectius: fer de contrahistoriador, reivindicar la importància de la vida quotidiana, reconstruir un país esquinçat per la guerra civil, contribuir a la modernització de la llengua i la literatura... En una anotació del dia 12 de juny de 1951 al seu dietari podem llegir: «Quan s'escriu, gairebé sempre en el meu cas, és menys per donar sortida a una emoció que per provocar-la. Les paraules són emotives. Vull dir que tenen la virtut d'il·luminar un paisatge interior que sense les paraules no s'acaba de veure clar». Vet aquí per què Bladé no ens deixa mai indiferents. Ho rebla en una carta de 1976 a Joan Baptista Xuriguera: «Jo he lluitat tota la vida per ser un estoic. I no ho he aconseguit; al contrari: cada dia sóc més sentimental i gairebé tot em fa pena i m'inspira pietat». Tot i la distància des de la qual desitjava concebre els seus textos, no es podia desentendre de la realitat de l'altre. Des d'una certa desolació existencial, fruit de les adversitats que va haver d'afrontar, admirava l'home esperançat que, malgrat tot, descobria en Rovira i Virgili. I reconeixia: «Jo no ho sóc tant i si parlo d'esperança és més aviat per raons d'ètica».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Consulta l'exemplar d'avui

Al quiosc del diari pots llegir en format digital l'edició publicada en paper. 

 
L'últim El més llegit