Un mestre de la llei demana a Jesús quin és el principal precepte. Els jueus, que en tenien més de 600, recitaven la Shemà: «Escolta, Israel... estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament...». Però Jesús hi afegeix: «Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests». El manament de l'amor és més important que els manaments relacionats amb el culte i els sacrificis al temple. En acabar el Sant Sopar, amb l'exemple del lavatori dels peus, Jesús ens va dir: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres». El fonament de la vida cristiana és estimar Déu i també estimar el proïsme. Són inseparables i complementaris, són dues cares de la mateixa moneda. En la cara de cada persona, especialment en la de la més necessitada, hi està present la imatge de Déu. Practicar aquest exigent precepte és la manera com ens perfeccionem com a persones i com a cristians. També és el que ens acosta a Déu. Jesús, amb la seva encarnació, uneix la humanitat amb la divinitat. Estimant-nos i donant-nos la seva vida ha fet que la divinitat s'acosti a la humanitat i que la humanitat es pugui acostar a la divinitat. Ell ens ensenya què és el que el Pare vol de nosaltres.

Crist és el model de com s'ha d'estimar el proïsme. Si Déu és Pare, nosaltres som germanes i germans, i ho hem de demostrar a la pràctica. L'amor a Déu només és veritable si es concreta amb l'amor al proïsme. «Si algú diu estimo a Déu, però odia el seu germà, és un mentider» (1 Jn 4,20). Estimar és sortir del meu centre, del meu egoisme i treballar per ajudar qui ho necessita. Sant Pau diu: «De què serveix que algú digui que té fe, si no té obres? Si un germà o germana estan despullats i no tenen menjar i algú de vosaltres li diu: «Vés en pau, escalfa't i menja», però no els doneu el necessari per al cos, de què serveix? Doncs així també és la fe: «Si no té obres està morta».