Les novel·les s'han de llegir senceres, i convé fixar-se en l'inici i en el final. El primer paràgraf fixa la posició des d'on observa el narrador, i el darrer ens diu què cal recordar-ne. Per això és important llegir íntegra l'acusació dels líders independentistes. La primera escena del llarguíssim relat mostra Artur Mas (apareix a la primera línia) signant amb Oriol Junqueras el 2012 un pacte de legislatura que incloïa un projecte de referèndum. A partir d'aquí, els autors busquen detalls incriminatoris al llarg de tot un quinquenni amb una mirada interpretativa molt concreta, tan concreta que segurament només podrien aplicar-la uns alts funcionaris de l'Estat profund espanyol fills de la història i la mentalitat concreta d'una Espanya concreta. És impossible, per exemple, que un fiscal suec contractat per a l'ocasió veiés una prova de violència en el fet que Cuixart «apel·lés a la guerra civil cridant 'no passaran!'». Impossible. El text deixa clar que no es jutgen uns fets objectius amb l'esquema A va fer B segons la prova C. No; això seria justícia convencional. En la novel·la dels fiscals la mecànica és: el resultat D va ser culpa de C, per tant mereix el càstig B i li atribuïm els fets A. L'escena final del relat és la intervenció del rei davant «l'alçament generalitzat esquitxat d'actes de força, agressió i violència». L'última línia diu «instant el rei els poders de l'Estat al compliment de les seves responsabilitats i a garantir la convivència». Punt. Missatge dels fiscals: aquesta novel·la es diu salvar Espanya.
