Aprofitant que estem de celebració d'aniversaris, recordem-ne algun d'aquells que demostren que allò que qui dia passa any empeny, no sempre dona bons resultats.

En data 22 d'octubre del 2017, només 5 dies abans de la proclamació de la República Catalana, el diari Ara feia un extens recull d'opinions de l'elit econòmica espanyola sobre la catàstrofe que s'esdevindria a Catalunya si es declarava la independència. Anàvem de cara a un «escenari terrorífic», a passar «gana», caure en la «ruïna», convertir-nos en un territori «erm», que patiria un «empobriment brutal», perquè es perpetrava un «suïcidi econòmic» que comportaria una «caiguda dramàtica» del país, de la qual no ens recuperaríem en dècades. Aquestes premonicions fetes tots a l'una per representants qualificats dels negocis, les finances i la informació econòmica, eren una visió absolutament distanciada de la que havien fet el 2012, justament quan Espanya estava a un pas de la fallida i era el principal focus d'inestabilitat dels mercats europeus. Aleshores -explicava el diari Ara- els savis de l'Ibex 35 pronosticaven a cor què vols i tots alhora, una recuperació que els europeus es negaven a considerar (ja se sap que a Europa tot ho veuen diferent...), però que experts acadèmics matisaven: el missatge unitari era fruit de l'interès a muntar un relat del que passava, per tal de justificar determinades accions polítiques adoptades per dirigents que mentien intencionadament, simplement.

No cal pas comparar aquell moment amb l'actual, ni pretendre contradir l'orquestració dels anuncis de penúria fets l'any passat, però sí que fa goig llegir l'octubre del 2018 que «mentre les tensions polítiques segueixen sent agudes, el panorama econòmic a Catalunya es presenta més satisfactori del previst [...] els pitjors temors dels inversors i dels líders empresarials no s'han complert», i l'economia catalana segueix creixent per sobre de l'economia espanyola: el 3,1% contra el 2,7%, durant el segon trimestre d'aquest any. Mira, i ho diu el Financial Times (com si diguéssim la Bíblia de la informació econòmica, reconeguda mundialment). El cor de la misèria ara no piula perquè les dades objectives el desmenteixen i l'anunci d'inversions de grans companyies estrangeres a Catalunya referma l'interès de treballar aquí, al costat d'aquelles que van optar per quedar-se, fent el sord al boicot del relat alarmista i mentider.

Amb aquesta alenada d'aire positiu s'acomiada l'octubre, alhora que comença un novembre carregat de reptes: quina resposta hi haurà a la petició de penes per als empresonats per l'1-O, i com serà d'efectiu el Consell per la República que uns defineixen com a necessari, i a d'altres els atabala tot i considerar-lo «un xiringuito» o «un postureig» de l'independentisme. A mi m'agafa fora, seguint la petjada ignasiana. Tanmateix, demà, quan arribi, sigui quina sigui l'actualitat, continuaré amb la reflexió del pelegrí per al quart dia de caminada: «No hi ha res que resisteixi la veritat per molt temps: podrem ser atacats, però mai superats». Ho va escriure Ignasi de Loiola, poca broma (sobretot, aquells que es conformen a pensar que qui dia passa any empeny...).