Albert Rivera se'n va anar a Altsasu a ser escridassat. Va anar a fer un homenatge a la Guàrdia Civil a la població navarresa on uns membres d'aquest cos i les seves parelles van tenir problemes amb uns joves, de matinada, a la sortida d'un bar. Ara els problemes els tenen aquells joves, amb condemnes de fins a nou anys de presó per atemptat. Amb aquestes sentències, els guàrdies es poden sentir ben protegits. Però Rivera va anar a fer-los costat com si estiguessin abandonats, i se'n va endur una víctima d'ETA ignorant que la sentència va descartar cap relació entre els fets i el terrorisme. Rivera va anar a fer pàtria espanyola en territori advers i va haver de ser protegit per nombrosos policies, perquè centenars de veïns, més partidaris dels joves que dels guàrdies, el van rebre amb les ungles. Rivera volia la foto de patriota espanyol que planta cara als separatistes, i a Madrid hi ha moltes ganes d'ensenyar aquesta mena de fotos. Això contribueix a asserenar la convivència? No. Això millora el prestigi del projecte estatal espanyol en terres basques i navarreses? Difícilment. Això no va de cap d'aquests objectius. Això va de la batalla per l'hegemonia del nacionalisme espanyol, que en temps de proliferació de nacionalismes més o menys populistes té una requesta notable, i s'acosten eleccions. La petició de penes de la fiscalia, tanmateix previsible i prevista, allunya Pedro Sánchez dels pressupostos i augmenta la pressió perquè convoqui a les urnes.

Les enquestes mínimament cuinades (les enquestes crues són indigestes, no alimenten) indiquen que no hi ha moviment entre els dos grans blocs espanyols: la dreta formada per PP, Cs i Vox, i les esquerres de PSOE, Podem i associats. Els moviments són dins de cada bloc. El PSOE guanya el mateix que perd Podem. Vox roba vots a Cs i aquest els roba al PP. Si no hi ha transvasament entre les dues vores, la batalla es dona a dins de cada meitat. Anar a fer-se el màrtir heroic a Altsasu no és la millor manera de robar vots moderats als socialistes, però Rivera no busca això, sinó fer el sorpasso a Pablo Casado, i aquesta és una batalla que tots dos (tots tres, si hi afegim Vox) han decidit que es dirimiria en el terreny de l'«ardor guerrero» del nacionalisme més abrandat, el que busca constantment on és l'enemic per anar-s'hi a enfrontar. Quan el nacionalisme català ha fet el mateix, ha perdut el control dels propis actes. L'espanyol juga amb foc, però no és la primera vegada.