L'agost del 1969 uns quants milers de joves es van reunir durant dos dies davant d'un escenari en uns camps polsosos de l'estat de Nova York. Inicialment havien estat convocats al municipi de Woostock però, finalment, una protesta veïnal va obligar els organitzadors a utilitzar un solar al poble veí de Bethel. Tant se val: el festival de rock més gran de tots els temps havia estat anunciat a Woodstock, i es va continuar dient Woodstock. El seu record és tan mític que el lloc ha estat declarat espai històric de l'estat de Nova York. Al Bages ja fa unes quantes setmanes que cada dos per tres s'apleguen milers de persones en uns camps polsosos davant d'un escenari. No són tants milers i no hi toca Jimmy Hendrix, però a hores d'ara ja es pot afirmar que els camps de Lledoners són el Woodstock dels independentistes. El Woodstock del 1969 ha passat a la història com un esclat de pacifisme, idealisme i al·lucinògens. El del Bages s'hi pot comparar perfectament: els assistents són radicalment pacífics, mantenen l'idealisme encara que cada cop en tinguin menys motius, i viuen en una al·lucinació permanent: van començar a veure visions el dia que la policia va treure la porra i els brolla l'LSD per tot el corrent sanguini cada cop que llegeixen un al·legat dels fiscals. Als independentistes no els calen drogues, el seu és un Woodstock natural. Això sí: si els van emprenyant, potser de mica en mica aniran deixant la música hippy i es passaran al punk.
