Ser una ciutat petita té alguns avantatges. Un d'ells és pretendre voler passar per gran. M'explicaré a continuació. El subjecte és Berga, la qual és des d'aquesta setmana la major vila de Catalunya on es farà el que s'ha venut com l'acció de més responsabilitat social d'una època: la selecció del rebuig per ser recollit porta per porta. Un repte dels importants, però calia girar el mitjó. La situació de partença era la d'una comarca muntanyenca que ven natura i verdor però és la que menys recicla del país. Malgrat pesi als agreujats de guàrdia, Puig-reig i Gironella han estat els llocs preliminars on s'ha posat en marxa per comprovar-ne el funcionament i així poder passar al gran repte: la capital. Que es preparin més avall, o sigui a Manresa, perquè en un futur proper podrien ser els següents, com a Artés i aviat a Callús. Hi ha en preparació un pla que podria preveure sancions als que no separin segons conceptes els seus residus. Aquests ciutadans de moment no afectats, han de saber que entre altres raons els salva la proximitat electoral. Cap altre polític s'atrevirà a fer una revolució recol·lectora exprés més enllà dels llocs en marxa. Les urnes pròximes sempre els aplaquen. De fet, alguns alcaldes berguedans han expressat en privat els seus temors. Erròniament creuen que la reacció i la percepció ciutadana respecte de la nova forma de gestionar la brossa els podria comprometre la reelecció.
Anem als fets. Tenim els carrers berguedans sense contenidors. Una delícia per a la vista i per al nas. S'han recuperat algunes places per estacionar. I més enllà dels detractors de tot i els incívics, hi ha un moviment ciutadà positiu, de canvi per millorar, de compromís col·lectiu, de fer-ho entre tots. Hi ha hagut temps per fer assemblea en les llargues cues per recollir els objectes necessaris per gestionar les escombraries a casa: unes bosses personalitzades i el bujol. Això últim és una galleda quadrada de plàstic marró. Jo només l'havia escoltat en la seva accepció marinera. Per a les deixalles jo era fins ara de cubell, però els impulsors l'han escollit per tal que tot faci més nou i ecològic. Fa anys, és clar, que la merda que generem ha de ser un recurs enlloc d'una nosa. I a processar-la de forma adequada ens hi va el futur dels nostres nets i fills. Per tant, des de la cuina de les cases hem de fer tots una petita revolució, final i definitiva. Abans cal combatre a cada cantonada la refracció al canvi d'una societat tan conservadora com la nostra. Després i sobretot, reduir els egoistes i els asocials a la mínima expressió. Els temorencs i els nerviosos sense motius que han portat al peu dels últims contenidors somiers, rentadores velles i sofàs desmanegats han de saber que el món no s'acaba. Tenim opcions civilitzades per processar els trastos com les anunciades illes d'emergència o els centres de reciclatge. La responsabilitat social és un bé per a la col·lectivitat i la clau de l'èxit és saber que si som una majoria, funcionarà. En temps de bàndols per qualsevol cosa, trobar un compromís per la millora social pot fer fins i tot una certa il·lusió. Els contraris només poden ser éssers incapaços de viure en comunitat. Els polítics que han posat al debat i a la pràctica aquesta nova forma de gestionar els residus ho fien tot (de moment) a la implicació dels ciutadans, apel·len a conceptes quasi bíblics com la comprensió, la paciència i la resignació. Aviat hauran de fer alguna cosa més per tal que l'execució i el manteniment en el temps d'aquesta pràctica sigui totalment efectiva i copiada arreu. Lluny queden els temps en què els humans llençaven escombralls al femer o al balç. Era l'època prèvia al cub, al qual va seguir la bossa de colors penjada d'un clau per evitar que gats i gossos fessin un ressopó. Caldrà veure si en uns anys els contenidors ens semblaran un estri tan tronat com tot el que acabo de detallar en aquest paràgraf. Si no surt bé, com sempre, buscar culpables no servirà de guariment. Simplement caldrà dir que tots o uns quants són (som) uns bruts.
