08 de novembre de 2018
08.11.2018

Tornem-hi

Els fàrmacs no són l'objectiu final d'un tractament però sí, moltes vegades, un primer esglaó que permet pujar a altres nivells d'aproximacions, siguin d'aconsellament o de psicoteràpia

07.11.2018 | 23:53

Potser és per casualitat, segurament no, però en els darrers anys he viscut unes situacions que s'han repetit i donat de manera quasi calcada. Escoltant persones que pateixen depressió o ansietat i parlant de la seva evolució, manifestaven una mateixa queixa. Una queixa relacionada amb l'estigma, un estigma no tant relacionat amb el tracte a les persones afectades, a elles mateixes per part dels altres, i no tant relacionat amb un tracte personal diferent ni sentir-se menystingudes, doncs no, no era això: la queixa, «el lamento», venia donada perquè no se sentien amb cor d'explicar a familiars, companys/es de feina, amics i amigues que s'estaven tractant per motius psiquiàtrics, i fins i tot que estaven en procés terapèutic, fos de tipus farmacològic, psicoterapèutic o ambdós.

Les sensacions de les persones que ho explicaven eren, i llastimosament són, les mateixes, no sentir-se compreses, i a més, rebre consells de tota mena, envers què haurien de fer per curar-se, o no haurien de fer, o encara pitjor, que hi havien de posar voluntat per curar-se, si no, no se'n sortirien.

Han passat 48 anys des que vaig sentir el professor Sarró, catedràtic de Psiquiatria de la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, fer unes asseveracions, i com si el temps no hagués passat. En Sarró va ser alumne directe de Freud, als anys 20 del segle passat a Viena, de fet en Freud el va redirigir a la seva filla Anna, per tal d'explorar els passos de fer una psicoanàlisi. Sembla que no va anar gaire bé, però ho esmento per tal que quedi clar que el professor Sarró no era cap fanàtic de la psiquiatria, diguem-ne, biològica, i sí que era ample de mires.

Doncs, deia: «quan surto de casa, la portera de casa sap més que jo mateix què és bo, què és dolent per les depressions, ansietats, per als malalts psicosomàtics i quines medicacions fan mal, que segons elles són la gran majoria»; ara que no s'enfadi el gremi de porters i porteres, ell es referia a la seva portera.

Anem a pams, en aquest cas, estic referint-me a persones convenientment diagnosticades d'un trastorn depressiu o ansiós per un clínic competent, no m'estic referint a persones que diuen que tenen depressió o ansietat, que en són moltes. En una societat on es prioritza la immediatesa i la tolerància a les frustracions es baixa, ens podem enganyar i confondre rebequeries amb ansietat.

Es fa difícil que, en converses d'amics, ens fiquem en la necessitat de medicar-nos en el cas de malalties del cor, diabetis, patologies del tiroides... però ai las, amb els mal nomenats antidepressius o tranquil·litzants, aquí quasi queda en millor lloc el dimoni, la bèstia, que els fàrmacs. Estic d'acord que s'han de manegar amb cura, molta cura, perquè són efectius ben utilitzats, però si us plau no opineu ni aconselleu que ho deixin a persones que ho necessiten; segurament són el primer pas per aconseguir una certa estabilització i permetre les aproximacions psicològiques i psicoteràpiques. Els fàrmacs no són l'objectiu final d'un tractament però sí, moltes vegades, un primer esglaó que permet pujar a altres nivells d'aproximacions, siguin d'aconsellament o de psicoteràpia. Continuarà...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Consulta l'exemplar d'avui

Al quiosc del diari pots llegir en format digital l'edició publicada en paper.