09 de novembre de 2018
09.11.2018

Un tret al peu

Per què tot un Tribunal Suprem es tira un tret al peu, acumula un desprestigi tan gran i s'indisposa amb el mig milió llarg d'espanyols que cada any signen un préstec hipotecari?

08.11.2018 | 23:53

Crec que la història del famós impost de les hipoteques és un bon mirall de les actituds que adopten els poders públics en aquesta època que ens ha tocat de viure. La palma se l'endú, naturalment, el Tribunal Suprem, que s'ha cobert de glòria i s'ha ficat en un esbarzer sense cap necessitat. ¿Què hauria passat si la sentència inicial hagués tirat endavant? Doncs res de l'altre món: d'una banda, hi hauria hagut una controvèrsia sobre la famosa retroactivitat dels efectes de la sentència i s'hauria buscat una solució pel camí del mig, de manera que el pes fort de la mesura recaigués principalment en les hipoteques que encara s'han de signar; d'altra banda, els bancs haurien buscat la manera de poder repercutir sobre els clients aquest nou cost addicional i els clients afectats directament s'haurien estalviat, això sí, una picossada gens menyspreable de diners.

Així de simple. Però no: sotmès a hipotètiques pressions que no coneixem, el tribunal ha preferit fer marxa enrere i demostrar que les reconsideracions d'una sentència només són imaginables si impliquen algun cost per a un poder tan determinant i alhora tan impopular com ho és la banca. En canvi, en molts altres casos que tots tenim al cap, i que també són d'elevades «repercussions socials i econòmiques», per utilitzar les seves mateixes paraules, el tribunal es mostra cada dia impertèrrit i insensible: «dura lex, sed lex».

¿Per què tot un Tribunal Suprem es tira un tret al peu, acumula un desprestigi tan gran i s'indisposa amb el mig milió llarg d'espanyols (més de setanta mil a Catalunya) que cada any signen un préstec hipotecari? Costa d'entendre. Al ciutadà normal i corrent se li pot arribar a fer comprensible que aquest tribunal, que enfonsa les seves arrels en el franquisme i en el corporativisme més ranci, sigui desautoritzat per la justícia europea i s'inventi la rebel·lió per als independentistes catalans, ja que en aquests casos s'activa la falta de cultura democràtica i el principi sagrat de la «unidad de España». Però el que resulta més inexplicable, senzillament perquè no és tangible ni fàcilment apreciable als nostres ulls, és aquesta submissió humiliant davant el poder de la banca.

En definitiva, tota una oportunitat perquè el govern de Pedro Sánchez, atent a l'ocasió que se li brinda, arreplegui una quantitat no gens menyspreable de vots tornant a posar les coses al seu lloc. Ben fet, naturalment. Però l'episodi encara no s'ha acabat perquè, quan arribi l'hora de convalidar el decret llei al Congrés de Diputats, s'obrirà una altra via de protecció i defensa del poder bancari: els qui defensaran que el millor de tot és simplement eliminar l'impost i, de passada, disminuir els ingressos de les comunitats autònomes, que en són les beneficiàries. Tot plegat com si no continués perfectament intacta la possibilitat dels bancs de fer-nos pagar indirectament aquesta càrrega per qualsevol de les múltiples vies que tenen a les seves mans.

Per si el panorama no fos prou vergonyós, el president del Tribunal Suprem i del Consell del Poder Judicial, Carlos Lesmes, s'ha permès encara disparar contra el poder legislatiu: la culpa del desastre que s'ha produït no és pas dels jutges, sinó dels qui van redactar la llei, que van fer malament la seva feina. Un gest notablement «elegant», que diu molt del tarannà i de l'estil dels intocables que dirigeixen el poder judicial.

Fa temps que un cor de veus cada vegada més gran clama per la situació de la justícia espanyola, per la seva dependència dels poders fàctics i, en general, per la pèrdua de la qualitat democràtica d'Espanya. El tret al peu dels jutges no és sinó una baula més en aquesta llarga cadena.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit