Si com han manifestat els partits independentistes, PDeCAT i ERC, no volen saber res de la política de Madrid, ni del Govern central... per què no actuen en conseqüència, i no abandonen els escons del Congrés de Diputats i el Senat? De fet, ja ho haurien d'haver fet, dos anys enrere, quan varen decidir «desconnectar-se» d'Espanya. Aquesta és una de les moltíssimes incoherències, lligades al procés independentista, que fa poc creïbles les seves manifestacions i amenaces. Al final, tanta amenaça, tanta contundència, tanta afirmació gratuïta, converteix la política catalana en una mena de joc de despropòsits, que ningú s'agafa seriosament, excepte uns quants, que aleshores s'ho prenen al peu de la lletra, amb les conseqüències que tots veiem, dia rere dia.
De fet, el procés independentista està farcit d'incoherències. D'aquí la falta de comprensió i suport a nivell intern, primer, i a nivell extern, tot seguit. A nivell intern, els processistes no gua-nyen adeptes, perquè la gent ha comprovat el grau de desgavell intern, entre partits, i els enganys respecte d'informacions donades, com l'existència d'infraestructures d'Estat, suports externs, finançament garantit, etc.
Però, és que s'han produït fets incomprensibles per a qui defensa un procés propi, coherent i valent. Si es va aplicar l'article 155, el més lògic hauria estat un moviment de coordinació i solidaritat entre tots els partits, i els seus càrrecs institucionals. Doncs, no. En absolut. Es van mantenir en els seus alts càrrecs ni més ni menys que 114 persones, procedents dels diferents partits independentistes. Cap d'elles va plegar, en solidaritat ni en disconformitat, per l'aplicació del 155.
Més contundent encara. El mateix dia de l'aplicació, el president Rajoy convoca eleccions al Parlament de Catalunya, i lluny de boicotejar la convocatòria, tots els partits, repeteixo tots, es van posar a preparar-les frenèticament, sense cap mania, intentant millorar posicions el 21-D. Nova mostra d'incoherència.
Un altre exemple, ben fàcil de comprovar, és el constant moviment a l'entorn de les consultes/referèndums. Primer, es va dir que el 9-N havia estat una consulta, clara i contundent, per saber l'opinió dels catalans a l'entorn de la independència. Al cap de poc temps, s'exigeix una nova consulta/referèndum, més afermat, legalment parlant, ni que sigui mitjançant una acció il·legal del Parlament. Es fa l'1-O, i es diu que d'aquest emana un mandat clar, de constitució d'una república catalana... però, resulta que ara mateix tornem cinc anys enrere, i es demana una nova consulta/referèndum, per tornar a saber l'opinió dels catalans... en què quedem?
Per no acabar amb les incoherències, què més complicat que constituir un Consell per a la República, amb seu a Bèlgica, que no se sap ben bé què farà, però que se suposa ha de ser un govern a l'ombra del d'aquí, si bé el d'aquí ja diu que no pensa supeditar-se al d'allà....
I per evitar donar la sensació de «parada del procés», res millor que encarregar la formació d'un «consell assessor» per anar estudiant les performances a fer, anys a venir, sota la batuta de Lluís Llach. O constituir una Crida Nacional per la República, per mirar d'aplegar més gent, o com a via per fer una OPA hostil al PDeCAT, i poder-se conformar com a partit, i ser amo i senyor dels diners i les prerrogatives d'un grup parlamentari....
L'enumeració d'incoherències donaria per omplir un parell o tres més de pàgines, però és una mostra de la falta de guió, d'objectius clars, d'estratègia i sobretot de lideratges sòlids i seriosos, per treure la política catalana del pou on l'han ficat uns partits que no volen reconèixer els errors comesos, i canviar d'estratègia, per anar a les qüestions pràctiques. El país, els ciutadans, estan cansats de tantes crides, proclames, manifestacions i concentracions, sense rebre explicacions dels greus errors comesos, i la rectificació total i absoluta, per evitar tornar al passat. Voler fer creure en la falta de justícia, de llibertat, de democràcia, per justificar el que es va fer, i com es va fer, és construir un relat de fantasia. La realitat sempre s'acaba imposant.
