Quan un problema empitjora perquè no s'aplica la solució correcta és comprensible que hi hagi qui s'estimaria més passar pàgina, no remenar més el tema i, si pogués, obligar a tancar-lo. Tanmateix, un problema no resolt desestabilitza els qui el pateixen, i si s'encabrona pot provocar danys irreparables.

Però el pitjor, pitjor que es pot fer amb un problema és banalitzar-lo. Pretendre minimitzar-lo a partir de menystenir-lo, negligir les conseqüències que se'n poden derivar. Contribuir a la trivialització d'un problema és enganyar, falsejar la realitat, «normalitzar» el problema amb la pretensió d'inhibir-se de les responsabilitats que corresponen a cadascuna de les parts enfrontades. Quan s'arriba a aquest punt, fer el ridícul més espantós és el menys greu que li pot passar al sord que no ha volgut escoltar els arguments contraris. I això és el que hem pogut comprovar aquesta setmana en diferents exemples de clamorosa banalització de problemes greus.

El pronunciament de l'Audiència de Barcelona sobre l'excés policial a Sant Joan de Vilatorrada l'1 d'octubre deixa en evidència la jutgessa que des del primer dia va intentar banalitzar la gravetat dels fets. La reiterada negativa a anar més enllà en les investigacions i escoltar els arguments dels denunciants, ha tingut un efecte contrari a la pretensió de tancar el tema com si no hagués passat res. A veure com acaba, perquè això de les decisions judicials justes no passa per un moment de gaire credibilitat, precisament.

Si més no, la polèmica sobre la sentència de les hipoteques i la condemna que fa el Tribunal Europeu de Drets Humans sobre la falta de garanties del judici que va tancar Otegi sis anys a la presó, deixen en evidència el funcionament de la justícia i, sobretot, de la cúpula del poder judicial espanyol. La realitat és tossuda i acaba posant cadascú al seu lloc.

Això és el que passarà amb aquells que estan utilitzant el problema de l'aprovació dels pressupostos nacionals i estatals com a arma llancívola, que la ciutadania veu a volar per damunt del seu cap. Es banalitza el sentit del suport o no dient que no es poden barrejar conceptes. Els guanys socials no tenen res a veure amb el respecte dels drets fonamentals, la dignitat i la recerca de solucions polítiques a un problema encaixonat en la via judicial. Queda clara, doncs, la vulgarització del problema, perquè els presos polítics catalans «estan en prisión preventiva por haber cometido delitos», segons sentència de la vicepresidenta Calvo abans del judici. És la mateixa ministra que va banalitzar el fet que Sánchez opinés diferent quan era a l'oposició, o ara que és cap del govern. La mateixa, també, que va negar el referèndum pactat entre els governs escocès i anglès.

És així, trivialitzant la realitat, que es va «normalitzant» l'excepcionalitat i es fa el ridícul: es considera normal que el cap dels jutges enviï una carta d'enaltiment a un subordinat moribund, que amb les seves actuacions contra el procés sobiranista va canviar «el rumbo de la Historia de nuestro país». També es pot justificar que un altre individu disposat al «sacrifici per la pàtria» no entri en la consideració de terrorista, tot i l'arsenal que acumula per matar el president Sánchez, segons declara ell mateix. El dubte raonable és saber si la «consideració» està motivada per l'aixecament de l'acusació de terroristes als dos CDR que van tallar carreteres com a protesta per la violència policial de l'1-O...