Fa just una setmana que, en benefici del nostre control de l'estrès per alteració urbana, tornem a gaudir de l'immens plaer de poder tornar a rodar en els dos sentits de la marxa per la remodelada i finament enquitranada Via de Sant Ignasi. Al temps de tragèdia, provocada per aquest escenari en obres, li hem d'agrair la descoberta d'una Manresa desconeguda per als ciutadans del cotxe enganxat al cul, que portats per la inèrcia de l'avall que fa baixada ens hem vist obligats en més d'una ocasió a tirar amunt, endinsant-nos per carrers i places que els pneumàtics mai havien trepitjat. Tot això mentre ens recordàvem de la família del consistori buscant una alternativa per sortir a l'exterior, capbussant-nos cada vegada més en un irritant laberint interior. Em consta de fonts fidedignes que algú fins i tot va estar a punt de fer el camí ignasià perquè, perdut en la confusió, si no va arribar a Loiola poc se'n va faltar.

Personalment, si no hagués patit aquestes aventures de l'asfalt, mai hauria estat conscient que la Via de Sant Ignasi no és una via més d'entrada o sortida a la ciutat, és la Via amb majúscules... i com l'hem trobada a faltar! La banda positiva del viacrucis circulatori que hem passat és el ple reconeixement a una feina tan necessària com ben feta que mereix la més sincera felicitació de la ciutadania, tant la que va a peu com la rodada, a l'equip de govern i especialment als conductors de l'urbanisme local.

Fa pocs dies, per les xarxes socials del nou Comissionat del Centre Històric, m'assabentava que estem a punt de tenir un privilegiat espai al voltant de l'Anònima, que pot esdevenir clau en la dinamització social i cultural d'aquest sector de Manresa, sempre, és clar, que la voluntat política ho permeti i sobretot el pressupost municipal ho beneeixi. Si a això hi sumem la urbanització de la rotonda amb tendències ovals i un original collage de semàfors i passos de vianants a la Bonavista, a més de la recentment reestructurada via protagonista d'aquesta columna; tenim com a resultat que els actuals governants de la sempre caòtica ciutat de Manresa en matèria de circulació estan a punt de marcar-se un hat-trick urbanístic que, petits matisos de desacord al marge, és digne de ser ovacionat.

D'aquella lliga de ciment, en la qual jugàvem a les èpoques de la Reforma, hem passat a la Champions de l'asfalt amb una tècnica que ens ha permès resoldre el partit marcant pit i dignitat. Llàstima que per poder penjar el deu d'en Messi a la samarreta del regidor Aloy ens quedi pendent el títol de la Fàbrica Nova, però tot arribarà.

Ara, si m'ho permeten, marxo amb la satisfacció d'haver vist una bona jugada damunt la gespa de l'asfalt, això sí, enfilant còmodament la sortida amb la tranquil·litat que ja no caldrà girar, si la C-55 ho permet, almenys fins a la Diagonal.