Hi va haver un temps en què l'arribada i la marxa de les orenetes eren tot un esdeveniment. Ja són aquí!, cridava algun xaval de la colla amb l'emoció de la descoberta. Ja se'n van, deia un altre, amb una certa nostàlgia, quan s'atansaven els primers freds. Ara ja ningú s'adona de quan arriben ni de quan se'n van. Aqueferats amb el nostre dia a dia, no parem atenció en els detalls, bé siguin terrenals i menys celestials, però de mica en mica ens envaeix una recança que no sabem d'on ens ve, i tenim la sensació que la claror del dia perd intensitat i que el terra és més gris, esquerdat i brut que no era abans. I trobem a faltar senyals d'una alegria que se'ns escola de les mans sense saber-ne l'origen. Juntament aquest any, amb les fulles mortes, el vent de tardor ha escombrat l'olor de castanyes i moniatos de la plaça de Sant Domènec i s'ha endut l'home del violí que, amb el seu repertori de boleros, valsets i passos dobles, omplia d'escalf i placidesa l'últim tram del Passeig, on un boxejador gegant, en combat amb ell mateix, possible bonica metàfora de la ciutat, fa de frontissa entre el raval i l'eixample. Així com les orenetes se n'han anat enmig de la més absoluta indiferència, així se'n devia anar de Manresa aquell benaventurat home del sac, Ignasi de Loiola, convertit amb el temps en el sant modern amb l'ombra més llarga, un fred matí d'hivern d'aviat farà cinc-cents anys. La vida, aquí i arreu, deu ser això: un anar i venir d'ací cap allà, com una bola de billar, fins que, al cap del temps, quan preguntes què s'ha fet d'algun antic conegut, es fa el silenci i es produeix un arronsament d'espatlles general. Efectivament ningú no l'ha vist traspassar.
